El proppassat 26 de febrer va fer 100 anys del naixement de William J. Baumol, economista nord-americà. El 1965, junt amb William G. Bowen, van enunciar el que més tard es va popularitzar com a malaltia dels costos de Baumol, o efecte Baumol. Aquesta malaltia no és altra que l’increment dels costos relatius dels serveis prestats per persones, en relació a d’altres béns i serveis. Un exemple il·lustratiu: escoltar un quartet de Mozart a una plataforma d’Internet és avui, a efectes pràctics, gratuït; en canvi, per a escoltar el mateix quartet en viu segueixen essent necessàries (com a mínim) quatre persones. En termes relatius, la música en viu té un cost (literalment) infinitament superior al seu equivalent digital en línia.

Aquest fenomen és provocat, sobretot, per la industrialització, que permet salts de productivitat en els sectors que es poden mecanitzar, incrementant el diferencial amb aquells més intensius en treball. La digitalització – i especialment l’automatització – no faran sinó accentuar durant el segle XXI un fenomen que ja era preocupant el segle XX. Perquè sabem que allò que no és rendible, el mercat ho deixa de fer.

El problema és que tenim tot ple de serveis que el mercat pot deixar d’oferir però que la societat segurament seguirà necessitant – més encara a mesura que el mercat els abandoni. Això és especialment rellevant en aquells béns (públics) que difícilment poden beneficiar algú en particular però que sí poden aportar enormes beneficis a tothom en general. I és encara més rellevant en aquells serveis que no podem pagar cadascú, però que sí podríem pagar entre tots.

Els propers anys, hauríem de veure – i si no passa sol ho haurem d’impulsar – com algunes coses que fa l’Administració han de deixar de fer-se. Perquè les hem industrialitzat. Perquè les hem automatitzat. Perquè no calen persones perquè es poden fer soles o el ciutadà pot autogestionar-se. És allò que sovint en diem funció pública, o burocràcia. I voldrà dir menys funcionaris.

Els propers anys, hauríem de veure – i si no passa sol ho haurem d’impulsar – com algunes coses que el mercat no vol o no pot fer les assumeix l’Administració. Són tots aquests serveis (públics) que beneficien tothom sense beneficiar ningú en particular, que tenen a les persones – tant als ciutadans com als treballadors – al centre: perquè no es poden industrialitzar ni automatitzar. Perquè les paguem millor entre tots. Són la salut, les cures, l’acompanyament a l’aprenentatge, la inclusió social. Ningú millor per fer-les que els servidors públics. En necessitarem més, capacitats i ben organitzats.

Menys funcionaris, més servidors públics. El projecte públic prioritari de l’Administració del segle XXI.

Ismael Peña-López

Director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya