En el marc de la pre-campanya de les eleccions catalanes, el dimecres 24 d’abril es va celebrar la jornada L’habitatge, un dret fonamental organitzada per la sectorial de Política Territorial i Habitatge i la secretaria nacional de Ciutadania, Drets Socials i Habitatge d’Esquerra Republicana.

En Francesc Sutrias, president de la sectorial, va ser la persona encarregada de donar la benvinguda i de fer-ne la presentació. Tal i com la sectorial havia organitzat en l’anterior jornada Les polítiques d’habitatge a les metròpolis europees, ara calia fer balanç de la feina feta des d’aleshores. Unes polítiques d’habitatge en les que ERC ha estat determinant al capdavant del Departament de Territori. En paraules de Sutrias “un full revolucionari d’activitat de foment i intervenció administrativa i legislativa amb uns recursos que ho han fet possible”.

L’habitatge, un dret fonamental

Tot seguit, va prendre la paraula l’Ester Capella, consellera de Territori, que va esboçar la ingent feinada que ha fet ERC en matèria d’habitatge en 4 àmbits: 1) Fer front a l’emergència habitacional per evitar desnonaments, 2) Ampliar el parc públic de l’habitatge, 3) Treballar per un habitatge digne per a tothom i 4) Treure l’habitatge de la lògica del mercat.

La consellera va assenyalar que “l’habitatge un dels reptes més importants que té qualsevol govern, al qual hem de donar-hi solucions”. Segons ella, l’habitatge és garantia de drets, fonamental per esdevenir un país de drets i llibertats que garanteixi drets bàsics i essencials. Especialment important per erradicar la pobresa i evitar la segregació urbana i social. Les polítiques d’habitatge han de poder fer possible l’arrelament de les persones on desitgin establir-se i desenvolupar-se.

“En l’habitatge estem fent el que abans ningú s’havia atrevit a fer, fer-ne un dret fonamental”. A partir d’aquesta premissa, la consellera va esgrimir la feinada que s’ha fet aprofitant al màxim les competències. Assenyala algunes dades. En els darrers 10 anys a Catalunya el preu del lloguer ha augmentat un 43% mentre que els salaris ho han fet un 23%. Un 66% en el cas de Barcelona. Per tant, era evident que calia enfrontar-s’hi.

Primer, evitar l’emergència residencial més immediata. Al Pressupost s’hi destinaven 152 ME en ajuts i prestacions per evitar desnonaments i procurar un habitatge per a tothom. Això tenint en compte que és l’Estat qui té les competències en Enjudiciament Civil per actuar contra els desnonaments.

Segon, l’ampliació del parc públic habitatge. El problema rau en que en el passat l’habitatge públic de venda que es construïa acabava retornant al mercat al cap d’uns anys. Després, arran de la crisi financera, les administracions es van despatrimonilitzar i es van vendre edificis. En paraules de la consellera “és injustificable tot el que va passar”. I ara cal revertir-ho.

Actualment Catalunya disposa de menys del 2% d’habitatge social de lloguer, molt lluny de la mitjana europea del 9%. Per afrontar-ho es va aprovar el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge (PTSH) amb l’objectiu d’assolir el 10,3% de lloguer social en 20 anys, és a dir, unes 275.000 habitatges. Un repte majúscul. Una de les eines per fer-ho possible és el Pla Impuls 10.000 habitatges que s’hauria de materialitzar el 2026. Però també mitjançant altres eines com l’adquisició directa d’habitatge a través del tanteig i retracte, la promoció delegada a l’Incasol i altres. En conjunt s’ha arribat a la xifra a 10.092 habitatges en el primer any de desenvolupament del PTSH.

Tercer, garantir habitatges dignes i accessibles. L’actual parc d’edificis és molt envellit i degradat, particularment amb barris molt precaris. En aquest sentit s’han pogut aprofitar 480 ME dels Next Generation per intervenir-hi però sovint no s’hi arriba per que la part interessada no té capacitat ni administrativa ni econòmica per demanar la subvenció. Per això, és imprescindible tenir la foto real de mapa d’habitatge per intervenir en rehabilitació i accessibilitat.

I quart, treure l’habitatge de la lògica del mercat. Tal i com la consellera assenyala, el dret a especular no existeix i el mercat no es regula sol, cal intervenir per frenar l’increment de preus de l’habitatge. També pel que fa a l’ús de l’habitatge, ja que els allotjaments turístics i els contractes de temporada disminueixen el mercat de l’habitatge residencial.

Gràcies a l’impuls d’Esquerra Republicana, Catalunya ha estat pionera en matèria de contenció de preus. Després en la nova llei estatal en que l’Estat legisla la contenció de rendes i la Generalitat regula les zones de mercat tens, on viu el 80% de la població. Precisa que cal seguir lluitant pel sistema d’índex que la lleu no preveu. D’altra banda, s’han limitat els habitatges d’ús turístic cada 100 habitants i s’han regulat els contractes de temporada, posant l’accent en la causa, per evitar el frau de llei.

Conversa i debat

A continuació es va dur a terme la conversa i debat sobre les polítiques d’habitatge que va ser moderada per la Carla Habif, secretària general de la sectorial de Política Territorial i Habitatge.

Primer, va intervenir en Pau Morales, fins ara diputat i portaveu d’Habitatge al Parlament, el qual va explicar que l’activitat parlamentària havia tingut dues fases segons la correlació de forces. La primera, durant el Govern ERC-Junts, en que es va fer una gran activitat legislativa, i la segona, amb el Govern republicà, en que s’ha fet molta feina a Govern i poca al Parlament, per que no hi havia majories per avançar. A parer seu, “les polítiques d’habitatge requereixen que hi hagi recursos, estabilitat en el temps i acords amplis que li donin continuïtat”. Tal i com apunta, el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge (PTSH) ha trigat 17 anys, després que es fes la primera llei d’Habitatge. Per tant, cal que hi sigui Esquerra Republicana per fer la feina i seguir liderant.

En segon lloc va prendre la paraula el Josep Maria Aguirre, professor agregat en dret administratiu a l’UdG i expert en política territorial i habitatge, que va fer una dissertació sobre l’evolució de l’habitatge. Tal i com explica, “el problema ve de lluny i és consubstancial a les ciutats modernes, en que la gent va del camp a la ciutat i cal proveir d’habitatge”. La Barcelona d’abans tenia el fenomen del barraquisme i ara tenim el sensellerisme. A parer seu, anteriorment les coses es van fer molt malament, ja que es van construir centenars de milers d’habitatge de protecció pública que han retornant al mercat privat i que ara l’habitatge social de lloguer tan sols representa un 1,8% del total. Segons diu, “el problema és enorme, hi ha necessitats habitacionals, hem perdut el parc públic d’habitatge i no tenim recursos suficients per fer-hi front”.

Seguint amb l’argumentació assenyala algunes dades. L’Estat espanyol és un país de propietaris, amb un 75% d’habitatges de propietat, un fenomen que prové del Franquisme. De la part restant, el 25% de lloguer, en època del PP el Banc d’Espanya va propiciar una procés de liberalització del sòl en que el preu de l’habitatge va augmentar un 300%, va provocar la bombolla immobiliària i, com a conseqüència, el tancament del mercat hipotecari. Com a resultat, les persones que volen emancipar-se es troben un mercat no accessible, sense capacitat de compra i abocats a uns preus de lloguer desorbitats. Doncs bé, és sobre aquest 25% del parc de lloguer que s’hi ha hagut de donar resposta. Si a sobre hi afegim el fenomen turístic, l’especulació de l’habitatge i l’efecte Barcelona, les coses no han fet més que empitjorar.

La conseqüència és clara: un fort decalatge entre l’augment dels salaris i els preus del lloguer. Aquesta és la realitat a la que s’ha hagut de fer front amb urgència. La solució és un parc públic de lloguer que es mantingui en el temps i no retorni al mercat. S’ha fet un esforç titànic en finançament fins arribar als 1.200 ME als Pressupostos de 2024 per polítiques d’habitatge, uns pressupostos que s’han pogut aprovar. Tanmateix, malgrat l’esforç ingent no n’hi ha prou, per això ha calgut intervenir en el marc normatiu: contenció de rendes, limitar l’habitatge d’ús turístic i regular els contractes de temporada.

I finalment, la Carla Habif que aprofita per explicar que la rehabilitació és un dels reptes més macro i més invisibiltzat. Segons ella, “pot haver molt habitatge però si aquest habitatge no és digne no garanteix l’estat de benestar”. El 98% de l’habitatge està construït i és privat, però no s’arriba als habitatges de la gent vulnerable que no tenen la capacitat d’arribar a les subvencions que existeixen. La burocràcia no la pot assumir tothom, només el que tenen administrador de finques. Això hauria d’arribar a la gent vulnerable i l’única manera és l’acompanyament des de l’administració. Els serveis socials que són els que estant al cas de les problemàtiques podrien ajudar. Les inspeccions tècniques d’edificis (ITE) són també una bona eina per observar els edificis, conèixer les patologies i determinar si hi ha habitabilitat.

Cloenda

Després d’un torn obert de paraules del públic, pren la paraula la Najat Driouech, diputada i secretària nacional de Ciutadania, Drets Socials i Habitatge, per fer la cloenda.

També com a professional del treball social, explica que el problema que tenim amb l’habitatge es que abans afectava a un perfil determinat i ara afecta a totes les capes de la població, com ara una parella jove amb dues nòmines i que no arriben a final de mes. Precisament per això, des del departament de Drets Socials s’està treballant amb la sistematització dels serveis socials per disposar d’un sistema d’informació i dades i poder actuar preventivament. En conclusió, l’habitatge és una problemàtica estructural que no es pot resoldre només des de l’administració, sinó en col·laboració o consens amb tothom. El Pacte Nacional per l’Habitatge és imprescindible per fer-ho.