Les infraestructures són un element essencial per a la prosperitat del país, tant econòmicament com socialment i, ara més que mai, han de ser compatibles amb els objectius mediambientals. A Catalunya patim un dèficit flagrant, crònic, preocupant, irrefutable, endèmic (se m’acaben els adjectius per qualificar-ho) en infraestructures de tota mena, des de ferroviàries (mercaderies o viatgers), vies ràpides, ports... La Generalitat de Catalunya, el Ministeri, la Cambra de Comerç, el RACC o FERRMED quantifiquen anualment aquest dèficit en percentatges. Només n’apuntaré dos, un de dolent i un de molt dolent. El 2017 es va executar el 81% del pressupost en infraestructures a Catalunya i el 2015 tan sols el 56,4%. De fet, l’Estat espanyol des de 2013 només ha executat de mitjana dues terceres parts del pressupost en aquest capítol.

La llista d’infraestructures que s’han eternitzat és molt llarga. Tot i que podríem dir que el transport públic s’emporta la palma, em voldria centrar en dues vies de comunicació que afecten a l’àrea metropolitana de Barcelona. La primera, la connexió entre l’A-2 i l’AP-7 que es va obrir aquest setembre passat i que han tardat 14 anys en executar. La data d’inauguració tampoc va ser casualitat, potser buscava complaure a les concessionàries, ja que aquest enllaç si s’hagués inaugurat abans de l’estiu, hauria estalviat el peatge de Martorell a molts usuaris. I la segona, l’anomenat “nus del Llobregat” per connectar l’A-2 amb la C-32, actualment inacabada, per descongestionar els accessos a Barcelona des del sud. Es va plantejar durant la transformació de la capital olímpica, però les obres van començar el 2009. La rotonda de la Parellada a Sant Boi es va construir provisionalment el 1992, i actualment és un punt negre de les carreteres catalanes.

La mala planificació, la manca d’execució i de compromís amb el territori i el fet que les infraestructures es prioritzin o decideixin a 610 quilòmetres de distància provoquen inseguretat, contaminació i un greuge comparatiu amb altres territoris. I com sempre, la part més perjudicada, la ciutadania que viu i treballa aquí.

Myriam Moysset Gil

Regidora a l’Ajuntament de Viladecans i vocal de la sectorial de Política Territorial

territorial@esquerra.cat