Tots tenim consciència que abans o després ens morirem, ara bé no tots som conscients que la gran majoria arribarem a vells.

La qualitat de vida de la gent gran ha estat sempre una preocupació en la que hi estant relacionats directament diferents sectors, des de l'arquitectura, els serveis socials, la medicina... i òbviament les famílies. Però ha sigut la pandèmia que ha posat el tema en boca de tothom.

Totes les tipologies d'hàbitat són necessàries sempre que atenguin les necessitats de les persones, no es pot ponderar una sobre l'altra.

Fa anys que intervenim en els habitatges per adaptar-los funcionalment per estirar al màxim el temps de permanència de les persones grans segons les circumstàncies, però de vegades no n'hi ha prou.

Entre casa seva i les residències hi ha diversos models intermedis: pisos tutelats, habitatges cooperatius, complexos habitacionals compartits entre joves i grans, “coliving”, “cohousing”, etc. Però no ens hem d'oblidar, i és aquí on socialment ens hem de comprometre, que hi ha certs estadis de la vellesa que necessiten cures especials que només els professionals els poden proporcionar les 24 hores del dia.

La covid ha demonitzat, segons el meu criteri irresponsablement, les residències com a hàbitat de les persones grans. Partint de la consideració que la població de persones grans té, cada cop més, un major grau de dependència i que l'esperança de vida augmenta considerablement, són necessàries. La qualitat de vida de les residències va lligada a considerar-les com una substitució del llar, potenciant tant els espais de privacitat com els de convivència i proporcionant suports tècnics adequats que puguin atendre les necessitats personals i globals de la persona (ACP, Atenció Centralitzada a la Persona).

No és important el nom ni la fórmula habitacional, sinó que sempre se n'esculli una o una altra pensant en el benestar de cada persona. La covid no ha propiciat inventar cap manera d'habitar, només ho ha posat de manifest.

La planificació de la vellesa ha de ser una coresponsabilitat pública i privada, les persones ens hem de preocupar de procurar-nos una bona vellesa i des de l'Estat s'haurien de facilitar les eines d'accés als diferents models d'hàbitat pensat per a gent gran.

Carla Habif Hassid Bozzo

Arquitecta – aia arquitectura i accessibilitat

Secretària general de la sectorial de Política Territorial

territorial@esquerra.cat