El proper 9 d’agost s’acaba la moratòria de desnonaments que va decretar el Govern de l’Estat en el marc de l’estat d’alarma per la pandèmia de la covid. Una moratòria ineficient que no ha aconseguit aturar més de 1.000 desnonaments de persones i famílies en situació de vulnerabilitat, només a Barcelona, el passat 2020. Durant la darrera legislatura, Generalitat i Parlament, en col·laboració amb els moviments socials en defensa del dret a l’habitatge, han estirat al màxim les seves competències per dotar de noves eines jurídiques i argumentals els jutges amb l’esperança que aquests els utilitzarien per contribuir a aturar aquesta realitat. Una esperança no reeixida. Tampoc el govern de l’estat espanyol, que és qui al final té la darrera paraula i la clau de volta, ha fet ús de les seves competències per aturar-los de manera definitiva. Sorprenent en un gobierno que havia fet bandera del dret a l’habitatge i que es vantava de ser “el más progresista de la historia”.

Mentrestant, a Catalunya i molt particularment a la seva capital, l’emergència habitacional s’agreuja. Barcelona ni estava preparada fa 6 anys ni ho està ara per atendre-la de manera adient i humana (sí: humana). Durant 6 anys no s’ha treballat per tenir un model d’atenció concret, dimensionat i en funcionament. Enlloc de governar amb ambició transformadora i visió de futur, s’ha administrat el dia a dia des de la improvització. I ara plou sobre mullat: la crisis habitacional post-pandèmia agafa la ciutat amb poc marge i a contrapeu.

Recordem que Colau va arribar a l’Alcaldia el 2015, en plena ressaca de la crisis financera i l’esclat de la bombolla immobiliària, gràcies a afirmacions com que “l'únic que falta en aquesta ciutat és voluntat política per aturar els desnonaments i garantir el dret a l'habitatge". També assegurava que reduiria “al mínim” els desnonaments i prometia “la creació de 8.000 nous pisos de lloguer social” en part mobilitzant les desenes de “milers” de pisos buits que segons ella hi havia a la ciutat. Unes promeses que al llarg de 6 anys s’han anat ensorrant una rera l’altre. Unes promeses que o bé evidenciaven una enorme ignorància sobre allò que deia, o bé evidenciaven voluntat d’engany.

Pero la realitat és que Barcelona, ja al 2020 (i atenent a dades prepandèmia), estava objectivament pitjor en matèria d’accés a l’habitatge que al 2015: preus més alts que mai (ara continguts gràcies a una Llei que el Govern PSOE-Podemos, d’idèntic color polític que el de Barcelona, ha recorregut al TC); un ritme molt inferior de generació d’habitatge si ho comparem amb la sèrie històrica dels darrers 10-15 anys; una de les taxes de sobreesforç familiar per costejar l’habitatge més alta d’Europa (el 43 % de les famílies hi destina més del 40% dels seus ingressos); i una emergència habitacional que, lluny de revertir-se fa 6 anys, va venir per quedar-se, s’ha consolidat, ha esdevingut estructural i amenaça amb agreujar-se a cada crisis que vivim...

Una emergència que dura anys ja no és una emergència, és una realitat consolidada que demana ser governada amb model i visió pròpies. I el Govern de Barcelona ha desaprofitat els darrers 6 anys per aconseguir-ho, en la mesura que davant la insuficiència d’una Mesa d’emergència certament poc resolutiva, la gestió de l’emergència s’ha basat exclusivament en el reallotjament de famílies en pensions durant mesos, una solució poc digne i insostenible tant per la vida d’aquestes persones (com es pot fer vida relativament normal durant mesos en una habitació d’una pensió, sense bany ni cuina pròpies, lluny de l’escola dels fills i de la pròpia xarxa de suport que t’ha estat sostenint?), com per les arques públiques (aquesta ha estat una despesa creixent els darrers 6 anys que el 2020 ha batut records milionaris, com indica el propi compte general de Barcelona). Per altre banda, els APROPs (“Allotjaments de Proximitat Provisionals”), el projecte de Colau cridat fa 6 anys a alleugerir la situació perque teòricament generava allotjaments temporals reutilitzant carcasses de contenidors amb un procés de producció infinitament més ràpid que el d’un habitatge, ha estat anecdòtic (n’han fet moltíssima propaganda -35 inputs en 5 anys, els tinc comptats-, però només 12 allotjaments dels 200 previstos). I finalment, la crida del govern municipal als HUTS (Habitatges d’Ús Turístic) per allotjar famílies vulnerables per 1.200€/mes tampoc ha tingut, òbviament, cap resposta significativa (aquesta és una de les conseqüències de permetre i liberalitzar l’ús turístic dels habitatges: que és impossible competir amb els ingressos que proporciona).

L’accés universal a l’habitatge i el respecte a l’exercici del dret a l’habitatge no es resol d’avui per demà, qui digui el contrari menteix. Calen normatives i polítiques públiques ambicioses, determinades, sostingudes en el temps i en la direcció adient durant anys. I, sobretot, caldrà incrementar enormement la inversió fins a fer-la el més homologable possible a la d’altres països que ens són referents. Però, i el mentrestant? El mentrestant durarà anys! I s’ha de gestionar bé! Barcelona va sense rumb: necessitava ja llavors i segueix necessitant ara més que mai, un model de gestió de la emergència habitacional que superi la improvització sistemàtica que venim patint fa anys.

Eva Baró

Regidora a l'Ajuntament de Barcelona

territori@esquerra.cat