Política Territorial

Imaginar el país sencer

En la llista d’objectius de l’acord del nou govern de la Generalitat signat entre els dos partits que el conformen, hi figura el de “reequilibrar, cohesionar i reconnectar el territori”.

Joan Rogés
Joan Rogés

És sorprenent veure com en els darrers mesos han aparegut manifestos, declaracions, compromisos, associacions, plans estratègics que s’articulen en diferents combinacions de municipis en funció de diverses afinitats i amb l’objectiu de definir la cobejada metròpolis barcelonina. D’aquest festival associatiu supramunicipal que posa de relleu la importància del treball cooperatiu per resoldre els grans reptes, en destaco dos grans silencis.

Capitalitat compartida, ciutat real, metròpoli cohesionada, metròpoli intel·ligent, regió, àrea o arc metropolitans, primera corona, segona corona... lemes que s’amunteguen en una pila d’actes de formats diversos: ponències, debats, articles als diaris, tertúlies, vídeos, píndoles en xarxes... En definitiva, un desplegament comunicatiu només a l’altura de les institucions governamentals amb el conseqüent suport dels lobbies afins, amb l’objectiu de fer-se amb un relat adreçat a la bossa més gran de mercat econòmic i electoral del país: 5,5 milions d’habitants.

Si fa o no fa, des de tot arreu, s’apunten els mateixos objectius: sostenibilitat ambiental i energètica, mobilitat eficient, habitatge, productivitat, gestió dels espais oberts, infraestructures, equipaments, accessibilitat, cohesió i justícia socials, etc. En el fons, derivades semàntiques més o menys imaginatives i ocurrents directament extretes dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS).

(Objectius que, per altra banda, ens fan caure en constants contradiccions quan els posem uns al costat dels altres, o simplement quan la seva solució es porta a terme al jardí de davant de casa nostra: necessitats poblacionals i necessitats mediambientals. Si de cas ja en parlarem un altre dia.)

Al cas, enmig de tot aquest festival d’esdeveniments (alguns amb un espectacular i gairebé obscè desplegament de recursos), hi trobo dos grans buits o absències “sospitosament” significatives. L’una té a veure amb la “incomprensible” invisibilitat del coneixement acumulat i de la feina actualment en procés: la redacció del Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM). Penso que és inqüestionable que l’AMB representa un laboratori d’estudi, innovació i recerca en un ampli ventall de temes d’àmbit metropolità (àmbit sobre el qual admetríem el debat) de primer ordre i amb una capacitat enorme d’aportació d’expertesa pròpia i d’atracció de l’aliena.

Des dels primers eixos productius i comercials dels segles XV i XVI, passant per l’aparició de l’urbanisme modern, el concepte noucentista de la Catalunya Ciutat, l’explosió del creixement desmesurat del desarrollismo en ple segle XX i el PGM elaborat per a la seva contenció, passant per l’arribada dels plans territorials i, amb ells, els plantejaments de creixement focalitzat en ciutats nodals escampades arreu del territori i interconnectades entre elles, tot, forma part del mateix fil conductor. En aquest sentit, el PDUM és el fruit d’aquest bagatge sedimentat durant tant de temps. No es pot oblidar aquest fil que ens descobreix una estructura arrelada a un territori i a un context socioeconòmic històric. Un relat que és del tot necessari per entendre millor la realitat actual i projectar-la amb fonaments cap al futur. A més de la capacitat normativa i la legitimitat institucional (unànimement aprovada el 2010) sobre la qual es recolza aquest planejament. Insisteixo en la perplexitat que em causa no veure aquest coneixement i aquesta legitimitat degudament visibles en cap d’aquestes “aventures pseudometropolitanes” fins al moment.

Però la miopia no s’acaba aquí i, com a tal, no veu més enllà. Es queda curta de mires i deixa fora del debat dos milions de persones i la major part de territori d’un país petit sense el qual la regió, la metròpolis, la capital o el que sigui que vulguis definir no serien, i ni tan sols podrien aspirar a ser, res del que és i pot arribar a ser. Heus ací la segona gran absència: al nostre entendre, l’abast correcte de qualsevol plantejament metropolità o regional hauria de comptar amb el país sencer i amb el seu bagatge acumulat.

La XIII legislatura comença a caminar i, en la llista d’objectius de l’acord del nou govern de la Generalitat signat entre els dos partits que el conformen, hi figura el de “reequilibrar, cohesionar i reconnectar el territori”:

“Promoure noves estratègies que abordin amb èxit una planificació coordinada entre les diferents administracions a escala supramunicipal de les principals àrees urbanes del nostre país, prioritzant, entre aquestes, l’aprovació del Pla Director Urbanístic Metropo­lità de Barcelona.

Adequar les estructures administratives adaptant-les a les diverses realitats territorials, amb l’objectiu de millorar-ne l’eficàcia i amb més proactivitat en l’acompanyament al territori.”

És una bona manera de retrobar el fil per anar més enllà.

A veure.

 

Joan Rogés Figueras

Vocal de la sectorial de Política Territorial

territori@esquerra.cat