En els teixits tradicionals, el carrer era una extensió més de la casa; una casa en què la planta baixa participava del carrer, on l’entrada de la casa no era ni dins ni fora, era un entremig on tots els veïns i veïnes hi eren benvinguts. Actualment, aquesta relació de l’habitatge en planta baixa, entre el dins i fora, s’ha perdut en molts pobles, i a les grans ciutats la trobem en comptades ocasions, en alguns teixits urbans històrics com el de la Barceloneta, a Barcelona.

A les ciutats, les plantes baixes han esdevingut uns generadors d’activitat comercial que han ajudat a dotar a les urbs de la mixtura suficient per tal de garantir ciutats heterogènies, generadores de treball, talent, i interacció social. Però l’especialització d’algunes zones de la ciutat, la potenciació d’alguns eixos respecte d’altres, la gentrificació o la proliferació d’activitats extractives de monocultiu de curta durada han posat en crisi molts comerços de proximitat que han acabat tancant. Si a tot això afegim la crisi sobrevinguda arran de la Covid19, ens trobem amb una gran quantitat de locals tancats, moltes plantes baixes amb les persianes abaixades que esperen des de fa temps ser ocupades. Barcelona segons els Cens de Locals comercials té uns 80.500 locals, d’aquests, uns 18.500 locals estaven buits o sense informació abans de la crisi, i amb la pandèmia hi ha estimacions que parlen que s’arribarà als 27.000.

Però no només la pandèmia ha tancat negocis, sinó que també ha crescut una demanda d’habitatges destinats a polítiques socials, que ja fa temps que no està coberta. Sembla fàcil lligar la disponibilitat de local amb les demandes socials d’habitatge, però la ciutat és complexa, res és fàcil i allò que sembla obvi i fins i tot la solució màgica, pot generar més problemes que solucions.

Les plantes baixes formen part dels edificis però el que passa en elles té un gran impacte en el que passa al carrer, i en l’espai públic immediat.

La nostra societat actual, a diferencia d’altres, necessita intimitat, i posar habitatges en plantes baixes generarà tancaments opacs, on es negui la relació interior exterior, generant un nul diàleg amb l’espai públic del carrer. El carrer no s’acaba a les voreres, hem de pensar més enllà de les façanes, ja que el que passa a les plantes baixes, ens condicionarà l’ús de l’espai públic adjacent.

L’arquitecte i urbanista Jane Jacobs ja deia en el seu llibre Mort i Vida de les grans ciutats (1961), que calia preservar la mixtura, i que més ulls al carrer vol dir més seguretat. Abaixar una persiana vol dir tancar una finestra que vigila i que dialoga amb el seu entorn; aquest és un dels principis de l’Urbanisme de gènere.

En el cas de Barcelona només mirant les estadístiques podem veure que entre el 1981 i el 2011 s’han perdut 32.117 habitatges principals. Aquests habitatges no s’han destruït, i els que han desaparegut per afectacions s’han tornat a fer en altres llocs per acollir a les persones reallotjades. Per tant han perdut la seva funció original, passant a ser estudis, oficines, despatxos, consultoris mèdics... Tot i ser més difícil, cal apostar perquè tots aquells pisos que eren habitatges recuperin la seva funció original, i que mitjançant el planejament, incentius i ajudes a la rehabilitació, passin a formar part del parc de lloguer social de les nostres ciutats per poder arribar als objectius de solidaritat urbana. A la vegada, aquesta recuperació d’habitatges ha d’anar lligada a una campanya intensa de pacificacions de carrers (segons l’últim estudi de Laborde Marcet els negocis en carrers pacificats facturen un 30% més que els adjacents no pacificats), també d’incentius, d’ajudes, de regulació dels lloguers comercials, ... per tal que aquestes activitats baixin a peu de carrer.

Aquesta baixada d’activitats al carrer, podria contemplar excepcions com habitatges accessibles per persones grans o mobilitat reduïda oberts al patis interior però també oportunitats pel nostre jovent introduint tipologies mixtes que permetin activitat comercial de cara al carrer i residencial a l’intern, recuperant la idea de les antigues cases-tallers, i possibilitant la seva emancipació laboral i habitacional. Però no fem de l’excepció la norma i treballem perquè els locals no deixin de ser els ulls de la ciutat.

Josep Maria Boronat

Assessor d’habitatge i urbanisme del Grup Municipal d’Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona. Arquitecte per l’ETSAB, Postgrau en Restauració arquitectònica per la fundació UPC, Postgrau en dret urbanistic avançat per la URV i postgrau en Polítiques d’Habitatge a l’Escola Sert