La responsabilitat de l’arquitectura és el disseny de l’habitat humà, de l'habitabilitat dels nostres edificis i ciutats, per tant de la seva forma i prestacions en benestar, confort, seguretat i salut.

La interrelació arquitectura i salut, encara que obvi, és un tema recent pels següents motius:

L’arquitectura no deixa de conformar l’habitat d’una espècie animal, que s’ha de definir com a social, gregària i jeràrquica. L’arquitectura de la ciutat esdevè permanència, expressió i memòria col·lectiva de la historia d’aquesta jerarquia. Per tant, és còmplice i expressió del poder jeràrquic i de la seva memòria. No prioritza el benestar i la salut del present ni dels presents.

No és fins a principis del XX que la salut en l’arquitectura n’és protagonista. L’arquitectura i la medicina s’alcen, exigint que aquesta vetlli per a la salut, com a benestar d’aquest hàbitat. D’aquí en resulten els higienistes, l’habitatge mínim en superfície de benestar per a tots, la ciutat jardí, la natura i d’altres propostes. A partir d’ara el debat és obert.

Als anys 60, s’obre el debat del benestar en el viure, com a felicitat. Felicitat, salut i natura, però en la utopia.

Als 70, la crisi del petroli implementa la sostenibilitat i l'eficiència. Però l’habitatge mínim acaba essent, per mà del capital, un estàndard de mínims per a tothom, independentment del benestar i de la salut. El capital confon habitar amb sobreviure.

A finals dels 90, s’implementa el debat entre materials tòxics o saludables en la construcció, i es reobre el debat dels 60 de com han de ser els habitatges, se com aquests permetin tenir una vida, com a mínim pel que fa a l’hàbitat feliç.

Atès que la covid ha posat en evidència les mancances dels nostres habitatges, és necessari obrir un nou debat de com han de ser els nous habitatges i de com actuar sobre els existents des de la salut i el benestar. Com per exemple:

1. Obligatorietat dels habitatges com a passants.

2. Mida, superfície i secció dels patis per una correcta ventilació i mínim assolellament.

3. Proporció de la mida de les obertures en relació a la superfície útil servida.

4. Ventilació obligada en els habitatges. Renovacions i control tecnològic de les mateixes

5. Obligatorietat d’espais semi-oberts en les façanes tipus galeries amb superfície independent de la mínima obligatòria de l’habitatge.

6. Superfície mínima d‘un habitatge, no inferior a 25 m2 per persona.

7. Superfície mínima de les peces principals, unitats privades d’hàbitat/dormitori de 15 m2 per habitatge complet, 20 m2 per a cohabitatges.

8. Erradicar el concepte i superfícies de dormitori principal, doble i individual; són unitats privades d’habitat.

9. Superfície mínima de l'espai estar/menjador/cuina com a unitat compartida d’hàbitat, en funció dels ocupants per habitatge complet o cohabitatge: no inferior a 20 m2

10. Regeneració urbana i rehabilitació. A partir d’una normativa especifica imaginativa i flexible, aconseguir la implementació de les prestacions equivalents definides per obra nova.

Aquesta és la millor arquitectura saludable, la que implementa felicitat i, a més, és bella.

Enric Mir

Vocal d'Arquitectura i Hàbitat de la sectorial de Política Territorial

territori@esquerra.cat