El discurs del risc i l’amenaça, predominant en l’oratòria de seguretat, fins ara ha forçat un disseny de les polítiques públiques a curt termini. Així, impedint la proactivitat de la planificació estratègica, s’aboca l’ens públic a les polítiques estrictament reactives. Sens dubte hem de revertir aquesta dinàmica centrada en un horitzó de legislatura, apostant per les fortaleses i les oportunitats del sistema, sorgides d’una societat moderna i oberta com la nostra.

L’edifici de la seguretat col·lectiva té els seus fonaments en la cohesió social, es construeix amb la participació del conjunt de la ciutadania, i se sustenta amb el ciment de polítiques públiques basades, precisament, en la justícia social. Quan parlem de justícia social en matèria de seguretat ho fem trencant amb una visió clàssica d’aquesta, també pel que fa a la seva organització i mitjans, de forma que s’abandoni la tendència a la seva instrumentalització per a la protecció de determinats interessos econòmics o fins i tot polítics, i no pas com un autèntic servei públic.

L’impacte de la globalització en els drets socials incideix en el deteriorament de l’estat del benestar, augmenta les desigualtats, provoca la degradació del medi, i en conjunt genera una conflictivitat que deriva cap a l’augment de la inseguretat. La vinculació de certes amenaces a les polítiques socials és més que evident. També la radicalització violenta que està estretament lligada a l’exclusió social, a l’absència del sentiment de pertinença a un projecte comú i inclusiu, i a la recerca desesperada dels referents perduts. En aquest context, incloure la seguretat en les polítiques socials és una obligació que ens condueix a parlar de Seguretat Humana.

El model republicà de seguretat pública va molt més enllà de la creació d’un sistema eficaç, eficient i arrelat al territori; a banda de protegir les persones, garantir un espai de llibertat, preservar els drets humans en un sentit ampli, i facilitar l’exercici dels drets fonamentals, aposta per una visió integral i social de la seguretat, basada en el paradigma de la coresponsabilitat. Aquesta coresponsabilitat, cristal·litza en la col·laboració i participació de tots els actors implicats en les polítiques publiques, però molt especialment de la ciutadania, apostant sense fissures per allunyar-nos dels models més autoritaris i donant una oportunitat a noves estratègies de diàleg i mediació.

El canvi de paradigma en el model de Seguretat Pública de Catalunya, força a repensar el paper dels Mossos d’Esquadra i les Policies Locals. Per combatre un model de seguretat massa endogàmic cal trencar amb la idea del ‘ells’ i el ‘nosaltres’, recosint la fractura entre l’administrador i l’administrat que bloqueja el reconeixement mutu. Hem de garantir que els ciutadans tinguin una bona percepció de seguretat, per fer-ho cal que comparteixin un mateix marc mental amb els serveis de seguretat, en especial pel que fa als valors. Sabem que afavorint el sentiment d’identificació es blinda també el principi d’autoritat.

Cal un abordatge integral de la formació dels serveis de seguretat pública que inclogui matèries més transversals. Les estratègies formatives en seguretat han de ser més obertes, i el seu corpus acadèmic més representatiu de la realitat social catalana. Els continguts curriculars han d’anar molt més enllà dels aspectes tècnics i la seva aplicació operativa, per aprofundir en els drets civils i polítics. Cal abordar el racisme, la xenofòbia i els estereotips racials, la desigualtat social i la feminització de l’activitat policial, i encara més fixar en l’ADN de les organitzacions la idea que l’activitat policial és un servei públic en un sentit ampli. L’objectiu central és crear noves narratives internes que acabin promovent un canvi, també en la cultura policial, sabent que, per assolir l’èxit, aquest canvi ha d’arrencar de la mateixa organització.

El paper de la dona en les polítiques de seguretat ha de deixar de ser només un assumpte de quotes per entrar directament en la construcció i la direcció efectiva d’aquestes polítiques. Al país li calen dones que vulguin dedicar el seu temps a construir polítiques de seguretat pública republicanes, que es llancin a trencar les barreres i els estereotips masculins construïts al voltant de la seguretat. Per aconseguir-ho caldrà l’acompanyament d’unes estructures organitzatives i uns mecanismes públics que ho facilitin.

Sabem que la gent del nostre país, però també les institucions, han hagut d’afrontar escenaris que afebleixen profundament aquesta idea de construcció col·lectiva. Massa cops, des del 2017, els valors associats en positiu a la seguretat pública s’han dissociat de la idea de policia. Per això és tan important emprendre amb decisió un canvi de model que recuperi la confiança de totes les ciutadanes i ciutadans de Catalunya.

Esquerra és l’eina més útil que té el país en la construcció de la justícia social, també a través de les polítiques de seguretat. La implementació del model republicà de seguretat col·lectiva forma part del lideratge ideològic que la gent d’aquest país ens ha encomanat exercir, i que la nostra organització ha acceptat emprendre.

Ramon Codina

Vicepresident de la comissió sectorial de Seguretat i Protecció Civil

seguretat@esquerra.cat