La protecció civil és un servei públic essencial que harmonitza serveis, mitjans i recursos davant les grans emergències, i articula tot el sistema d’emergències. És el servei que gestiona la prevenció, la informació, la protecció i la comunicació per afrontar, amb els mínims efectes sobre les persones, els bens i el medi ambient a les emergències.

La protecció civil, normativament, és un servei tècnic mínim obligatori en tots els municipis de més de 20.000 habitants i recomanable a la resta, i malgrat això, no tots els ajuntaments en disposen de forma efectiva i eficaç

El sistema de protecció civilde Catalunya s’articula en la Direcció General de Protecció Civil del Departament d’Interior, que afronta les emergències més grans i diverses que afecten Catalunya malgrat ser la Direcció General més petita en recursos humans i econòmics del Departament d’Interior, i es coordina amb els operatius i els municipis. Es composa de diferents col·lectius, tals com els tècnics i tècniques de les diferents administracions, Generalitat, Ajuntaments i Consells Comarcals, i els més de 1000 voluntàries i voluntaris.

I malgrat tot, és l’eina que molts gestors polítics ignoren, fins el dia que els cal afrontar una gran emergència i algú els diu que ells són la màxima autoritat i responsable de les decisions que es prenguin, així com del resultat i conseqüències d’aquestes decisions, i és aleshores que s’adonen de tot el que es podria haver fet abans i no s’ha fet.

Però si han tingut la sort de mantenir una Direcció General petita, o un servei municipal normalment amb un tècnic o tècnica de protecció civil o una associació de voluntaris, encara podran agrair que algú els assessorarà i donarà suport per gestionar el que per ells pot ser el pitjor malson de la seva etapa de govern.

La pandèmia de la COVID19 ha destapat aquestes mancances amb escreix en tots els sentits; una gran emergència mundial que requereix coordinació i eficàcia absolutes, una emergència que requereix previsió i prevenció i que en un principi no se li va donar la importància que tenia, i que va ser fins i tot força simplificada i declarada tard pel seu organisme previsor, la OMS.

També ens ha fallat la coordinació, la mà dreta no sabia què feia la mà esquerra, i per acabar de complicar-ho més, un Govern d’Espanya que mai havia gestionat emergències i, per tant, sense experiència, passa a ser el coordinador o gestor i declara un Estat d’Alarma que, lluny de coordinar, ha servit per des-coordinar i des-informar. Rodes de premsa on es donava més importància a defensa que a sanitat, i on guàrdia civil i militars parlaven en termes d’afrontar l’enemic i guanyar la guerra, tot parlant d’estratègies, com si per afrontar la COVID19 necessitéssim tancs i barricades, i control, molt control vers la població civil. Control que ha fet que la ciutadania sigui tractada com un objecte culpable. I també publicant ordres els diumenges al vespre que entraven en vigor passades unes hores; fet que desconcertava tothom, O centralitzant i expropiant els pocs recursos que les comunitats havien previst a temps, i descoordinant la poca gestió que es podia fer, perquè ni entre països veïns van saber-se coordinar i adoptar una estratègia única, com s’ha demostrat.

La Generalitat no ha acabat de trobar com fer arribar de manera planera a la població el gran volum normatiu generat per la resposta a l’emergència des de l’Estat, al principi afegint recomanacions a les ordres publicades per intentar fer-ho mes clar, quan potser, aquesta era una tasca impossible.

I els ajuntaments, unes altres víctimes de tot plegat, fent tot el possible per complir aquestes ordres, sovint contradictòries. Ia corre cuita es prenien mesures i accions específiques, alguns cop encertades però per altres no tant. I molt sovint mirant que feien els altres davant el desconcert i la descoordinació, per no equivocar-se.

I encara ens falta parlar d’un factor clau per afrontar l’emergència: la complicitat de la ciutadania, perquè necessitem que els civils, l’altre component de la protecció, entenguin que les emergències no es poden afrontar sense la voluntat i implicació de la ciutadania. I perquè aquest element funcioni, la informació i la comunicació són la clau. No es poden donar missatges contradictoris, ordres sense explicar ni el motiu ni el benefici, ni jugar al desgast i a la por. Les emergències s’han d’afrontar amb la veritat per davant i donant credibilitat, perquè això és el que espera la ciutadania.

El Centre de coordinació d’emergències de Catalunya (CECAT) va seguir operatiu com un element bàsic per intentar coordinar una emergència que sempre ha anat un pas per endavant en tot, i que junt amb el PROCICAT, revisat a corre cuita i per tant poc acurat, estan sent el pal de paller d’Interior per afrontar una pandèmia que ha fet canviar el món.

Des del 19 de juny ja no hi havia estat d’alarma, i per tant les competències de l’emergència per COVID19 van retornar a la Generalitat. Les mesures de la fase 3 varen durar 24 hores a la zona més poblada de Catalunya, i la resolució es va emetre d’un dia per l’altre, tot deixant als Ajuntaments i entitats amb una gran incertesa del que s’havia de fer a partir d’aleshores i en el dia a dia de les diverses activitats.

Malgrat l’esforç ingent dels tècnics i tècniques de protecció civil de les diferents administracions (Generalitat, Ajuntaments i Consells Comarcals) o les tasques dels voluntaris i voluntàries, s’ha evidenciat que en matèria de protecció civil queda molta feina per fer a tots els nivells, però sobretot a la Generalitat i als Ajuntaments, i més si volem afrontar les properes emergències amb prevenció, protecció i coordinació, i no deixar que l’onada ens passi per sobre un altre cop, perquè l’emergència sanitària segueix i les emergències derivades també.

Aquesta emergència encara no s’ha acabat, per molt que desitgem que arribi el final.

Montse Font i Judith Mas