*Article publicat a La Vanguardia

El sector agroalimentari català és un dels motors de l'economia catalana; sovint ha estat poc reconegut i valorat. Tanmateix la situació que hem viscut generada per la pandèmia de la COVID-19 ha posat de manifest tant la seva resiliència com la necessitat de comptar amb un sector primari fort i arrelat al territori, que ens asseguri al màxim el proveïment d'aliments sans, segurs i sostenibles. Les cadenes curtes de distribució han de marcar el camí per a la viabilitat econòmica de bona part de la nostra pagesia. Perquè valoritzen els productes i fan que els productors n’obtinguin un millor preu i maximitzin el benefici; mentre que el consumidor en paga un preu just, a banda de disposar d'una alimentació sana, segura i de qualitat d'una manera directa i amb els mínims intermediaris.

I és que vivim en un país on el menjar és cultura, però cal ser conscients que el miracle de l'agricultura i la ramaderia catalana té lloc en un territori que no facilita una activitat agrària competitiva. Aproximadament, el 55,5% de la superfície del país té més d'un 20% de pendent, vora el 30% és superfície protegida i el 60% del territori és ocupat per bosc. A més, ens trobem situats en un indret de pluviometria irregular on la lluita de la pagesia per aconseguir aigua de reg, especialment en les zones de la franja costanera i de la depressió central, ha estat una constant històrica. En un clima mediterrani com el nostre, lluitar contra l'abandonament dels cultius és prioritari per a frenar el risc de grans incendis forestals, evitar l'erosió, la desertització i la pèrdua de biodiversitat. Malgrat tots els reptes, Catalunya ha aconseguit desenvolupar una activitat agroalimentària diversa, present arreu del país i competitiva, que ha permès tancar l'any 2019 amb un increment de les seves exportacions del 8,48% respecte al 2018 i tenir una balança comercial positiva.

És en aquest context, i per fer front al canvi climàtic en el qual estem immersos, que cal treballar amb més intensitat per una gestió sostenible del medi. El sector primari té un paper important com a element mitigador del canvi climàtic i com a generador de biodiversitat, perquè la combinació de l'activitat agrària i la gestió del territori, que s'ha desenvolupat durant molts anys, ha permès crear un mosaic agroforestal que és la base de molta de la biodiversitat del país. I és que l'emergència climàtica urgeix a tota la societat així com a totes les baules del sector productiu i econòmic català. El sector primari no n'és una excepció, sinó tot el contrari, n'és protagonista principal i el compromís del Govern amb la producció d'aliments sostenible, la bioeconomia i l'economia circular és una realitat, com ho demostren l'aprovació del decret de dejeccions o l'encàrrec que té el Departament d'Agricultura de desenvolupar una estratègia de la bioeconomia de Catalunya amb l'horitzó 2030.

La conservació i la protecció del nostre patrimoni natural és, més enllà d'una oportunitat, una obligació que tenim com a societat i com a Govern. Assolir aquest objectiu exigeix el compromís i la col·laboració de i amb tots els agents implicats. La conservació és important, igual com ho és el desenvolupament del sector agrícola, ramader forestal i pesquer. La clau és entendre que no són espais antagònics els uns amb els altres, sinó que necessàriament han de ser col·laboratius. El Bé Comú exigeix corresponsabilitat, tant en el disseny de polítiques públiques, com en la seva execució. De fet, la mateixa Comissió Europea ens ho assenyala quan en la seva proposta recent d'Estratègia de Biodiversitat ressalta que "En tant que guardians de la nostra terra, els agricultors juguen un rol vital en la preservació de la biodiversitat.", i per això en reconeix la necessitat de preservar també la seva feina i remunerar-la adequadament, sota criteris de sostenibilitat ambiental i socioeconòmica. Així mateix, la mateixa Comissió també assenyala en l'Estratègia "De la Granja al Plat" que la preservació dels recursos bàsics (sòl, aigua i aire) i la biodiversitat és crucial per a salvaguardar la producció d'aliments. És a dir, vincula directament la conservació de la biodiversitat amb la política agrària i alimentària: no hi pot haver una sense l'altra.

L'Agència de Patrimoni Natural és una institució necessària, i la seva principal funció ha de ser treballar des de la perspectiva de la cogestió i la governança participada, conjuntament amb el territori, per seguir fent una gestió sostenible dels recursos del nostre país i per assegurar una millora de la biodiversitat. Aquest és un actiu del país que hem de reivindicar, al mateix temps que n'hem d'assegurar el gaudi per a les generacions futures.

Es tracta d'apostar per un model de gestió ampli, ambiciós i participatiu. Capaç d'assegurar la participació i la col·laboració activa en la presa de decisions de tots els actors del territori mitjançant els òrgans descentralitzats, que contempli les potencialitats de la biodiversitat i la natura pel desenvolupament del país. Juntament amb el marc de la Llei d'Espais Agraris i amb les polítiques pesqueres, forestals, agroalimentàries i de desenvolupament rural, han de contribuir a assegurar una societat i un territori resilients. La creació de l'Agència del Patrimoni Natural ha de ser la pedra de toc per a poder assegurar, entre tots els sectors, un desenvolupament sostenible des del punt de vista ambiental i socioeconòmic i una protecció del nostre entorn natural.

Hem de fer valdre la generositat i l’altesa de mires de tots els implicats a l’hora de crear-la. Perquè la conservació de la biodiversitat i l'agricultura, la ramaderia, la pesca o l'activitat forestal són elements d'una mateixa realitat que cal saber compaginar i treballar conjuntament, colze a colze, per garantir la preservació dels recursos naturals i la sobirania alimentària del país a través de la gestió sostenible del medi; en definitiva, per a garantir el benestar de la nostra societat. El nostre és un país molt divers en molts sentits, amb múltiples oportunitats, i aquesta és la seva major riquesa; assegurem-la per a les generacions presents i futures.

Teresa Jordà, Meritxell Serret i Raül Romeva