Política Territorial

L'emergència habitacional, la gran oblidada per part de l'Estat en la crisi del Covid-19

Josep Maria Aguirre
Josep Maria Aguirre

Una des les paradoxes de les polítiques públiques en matèria d’habitatge a l’Estat espanyol és la manca absoluta de correlació entre la importància de la matèria, que hauria de permetre el reconeixement del dret constitucional a un habitatge digne, i la seva articulació amb polítiques potents i dotacions pressupostàries reals que en garanteixin la seva efectivitat.

No es tracta d’un problema nou, sinó que malauradament es ve arrossegant de forma crònica des de fa molts anys i singularment des d’arribada de la crisi econòmica fa més d’una dècada. Els resultats d’aquesta important desinversió són prou coneguts: Espanya lidera la cua del rànquing europeu en habitatges protegits i això es tradueix en importants dificultats d’una part de la població per accedir a un habitatge.

Un problema, el de l’habitatge, que ara s’agreuja com a conseqüència de la pandèmia del COVID-19 i la triple crisi que se’n deriva —sanitària, econòmica i social— i a la qual les mesures urgents desplegades pel Gobierno de España intenten donar resposta.

Les solucions aportades, però, esdevenen insuficients, tant des de la perspectiva jurídica, com pressupostaria. Un bon exemple de la manca de valentia política, en relació als instruments jurídics, és l’anunci d’una teòrica pròrroga extraordinària dels contractes d’arrendament d’habitatge habitual que —malgrat els grans anuncis— la lletra petita del BOE acaba supeditant necessàriament un acord entre les parts. Ergo, fum i poca més.

En termes pressupostaris la decepció és majúscula. El programa d’ajut a lloguer, que atorga una quantia màxima de 5.400 euros per pagar el lloguer durant sis mesos a partir d’abril de 2020, està dotat al conjunt de l’Estat amb només 100 milions d’euros —14,5 dels quals corresponen a Catalunya—. Una quantitat que, en el millor dels casos, permetrà ajudar a unes 2.685 famílies o el que és el mateix, menys del 0’4% del total de contractes de lloguer vigents a Catalunya. Per fer-se una idea de la ridiculesa de la dotació estatal és important tenir en compte que, només a Catalunya durant l’any 2018, es van destinar a les ajudes de lloguer uns 122 milions d’euros —més recursos que els ara aportats al conjunt de l’Estat— el que permeté arribar a més 65.000 famílies.

No existeixen les polítiques públiques a cost zero, tampoc les d’habitatge naturalment. Per tant, si al Gobierno de España li preocupa l’articulació d’una resposta que permeti superar aquest greu escenari —que ell mateix defineix com de guerra— fora oportú deixar de banda la propaganda i les mesures cosmètiques i abordar amb valentia i recursos l’emergència habitacional que ja tenim aquí.


 

Josep M. Aguirre i Font

Professor de dret administratiu de la Universitat de Girona