El desplegament de l’agenda urbana catalana després del Memoràndum signat entre la Generalitat i l’ONU el Gener de 2017, es una de tantes qüestions de país afectades per l’aplicació del 155 que esdevé una prioritat de la propera legislatura.

La posada en funcionament del mecanisme consultiu del govern en la redacció de l’Agenda, l’Assemblea Urbana de Catalunya segons deriva dels Acords de Govern 42/2017 i 126/2017, no deixa de ser en certa manera la posada en funcionament d’un autèntic Pacte Nacional per a la sostenibilitat urbana que no pot esperar i quina constitució, el setembre de 2017 com era previst, no ha pogut ser.

Certament Catalunya és un país en que la dinàmica urbana es més accentuada que les tendències que mostren els documents de treball de La Conferència Habitat III celebrada a Quito l’octubre del 2016: si un 2% del territori del planeta són teixits urbans, a Catalunya suposa entre un 6 i un 7% amb una generació del 75% del nostre PIB. El 84% de la població de Catalunya ja és urbana, agafant com a convenció el fet que viu en ciutats de més de 10.000 habitants, mentre que la previsió planetària és que aquesta concentració arribi al 75% de la població cap al 2050. Al món, el 60% del PIB es genera en 600 centres urbans. Dins de Catalunya, la ciutat de Barcelona concentra un 21% de la població catalana i un 31% del nostre PIB.

És una obvietat que la sostenibilitat urbana, però també la social, ambiental i econòmica - es a dir, la definida per la Comissió Brundtland el 1987- es juga en gran part a les ciutats. Per posar alguns exemples, en entorns rurals es consumeix per persona un 25% de l’energia que es consumeix en un teixit urbà, i en termes de desigualtats, dins del traçat de la Línia 3 del metro de Barcelona, l’esperança de vida a les Corts és de 92 anys i la de Drassanes de 74...; més enllà de que un 60% de la població de Barcelona i entorn de l’AMB pateix episodis de contaminació, hi ha 164 municipis implicats en els fluxos de mobilitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La llista podria ser molt més llarga.

L’estructura nodal de les ciutats catalanes fa que probablement una agenda urbana catalana no tingui sentit si no es centra en tot el territori, no només en els municipis urbans, estant cridada per tant a esdevenir un Pacte Nacional amb la participació dels actors socials i econòmics implicats en la reflexió urbana i territorial.

L’aposta d’implementar a la realitat catalana i sota supervisió de l’ONU l’Agenda Urbana aprovada a Quito i els objectius de ciutats i comunitats sostenibles de l’Agenda 2030, no pot quedar supeditada a l’arbitrarietat de la intervenció de la nostra sobirania.


Francesc Sutrias
President de la Comissió Sectorial de Política Territorial
Esquerra Republicana
territori@esquerra.cat