Sí a una República amb un model de seguretat públic, integral i social
No a un estat que supedita la seguretat pública col·lectiva als interessos partidistes
El sistema públic de seguretat a l’Estat Espanyol pateix una saturació de cossos policials hereva d’un entramat d’organitzacions, presumptament complementàries, que es remunten a molt abans de la intocable Constitució, i que dona més importància a criteris de centralisme organitzatiu, competencial i polític, que a la salvaguarda de la seguretat pública col·lectiva.
Aquesta xarxa relega els cossos policials no dirigits directament per l’Estat a la categoria de cossos de segona, reservant competències de forma exclusiva al Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, mentre nega l’accés a informació policial rellevant, disponible en òrgans de coordinació Europeu com EUROPOL, a d’altres cossos, o fins i tot mira d’impedir noves convocatòries de places per exemple als Mossos d’Esquadra.
Aquest no és un problema menor, sense cap mena de dubte que la Policia de Catalunya, els Mossos d’Esquadra i Policies Locals, plenament desplegada al territori català, i de contrastada eficàcia, estigui relegada a un segon pla en determinats àmbits de la seguretat, o se’ls negui la possibilitat de cobrir les vacants sorgides de baixes per motius de salut o jubilacions, redueix l’efectivitat d’aquesta i és, directament, una irresponsabilitat.
En realitat és una qüestió de model en que l’estructura policial és només la punta de l’Iceberg. El conflicte va molt més enllà de la reserva de competències, en realitat arrenca en la més que discutible separació de poders a l’estat espanyol. La línia política del govern de l’estat es filtra a tots els racons de les institucions públiques i menysté l’interès públic per prioritzar la implementació de directrius partidistes.
Sí a la superació del model policial clàssic per implantar un model de seguretat públic integral i social
Definitivament el model de seguretat pública de la Catalunya Independent, de la nova República, va molt més enllà de la creació d’un sistema d’organització policial integral, eficaç, eficient i arrelat al territori, i aposta per una visió integral i social de la seguretat.
Les polítiques públiques de seguretat a Catalunya s’articulen al voltant del Pla General de Seguretat que les defineix, literalment, com les activitats dels poders públics adreçades a la protecció de les persones i els béns davant de possibles agressions d’origen humà o natural, intencionades o per raó d’accident fortuït.
Aquesta definició tan oberta, que pretenia garantir l’exercici pacífic dels drets i llibertats dels ciutadans en un entorn segur, es va veure superada per l’aparició d’un nou paradigma: la coresponsabilitat. Aquesta coresponsabilitat, cristal·litza en la col·laboració i la participació de tots els actors implicats en les polítiques publiques, però molt especialment dels ciutadans. Més encara quan la primera enquesta del CEO del 2017 indica que el 61,9% dels enquestats considera prioritari augmentar la participació dels ciutadans en les decisions importants del Govern.
No obstant això, l’impacte de la globalització en els drets socials, en el deteriorament de l’estat del benestar i en l’augment de les amenaces a la seguretat posen de manifest la necessitat que les polítiques de seguretat facin una passa més i donin respostes a qüestions cada cop més complexes.
En aquest sentit, se senten veus que relacionen certes amenaces de seguretat amb les polítiques socials. Una d’aquestes veus és la de Bart Somers, alcalde de Mechelen (Bèlgica), que vincula directament, la radicalització violenta a l’exclusió social, a l’absència del sentiment de pertinença a un projecte comú i inclusiu, i a la recerca desesperada dels referents perduts. Somers afirma, ni més ni menys, que cal incloure la seguretat en les polítiques socials.
Malgrat que les societats occidentals afronten alguns dels reptes més importants en matèria de seguretat de les darreres dècades, només el 3,7% dels catalans consideren que actualment el principal problema de Catalunya és la inseguretat, i encara menys el 2,6% que ho és l’incivisme i la violència. Aquesta percepció posa de manifest la bona feina dels actors implicats en les tasques de seguretat pública de Catalunya, però també la necessitat de crear una consciència de grup real de la situació que vivim.
L’edifici de la seguretat col·lectiva té els seus fonaments en la cohesió social, es construeix amb la participació del conjunt de la ciutadania, i se sustenta amb el ciment de polítiques públiques basades, precisament, en la justícia social. L’oportunitat que ofereix la creació de la nova República catalana, obre les portes a aquestes noves formes de fer política, especialment en matèria de seguretat per allunyar-se del model policial clàssic, que satisfacin la legítima exigència dels ciutadans d’un país socialment dinàmic com el nostre, i que encarin, també, els nous reptes als què s’enfronta el nostre país.
Sectorial de Seguretat i Protecció Civil
Esquerra Republicana
seguretat@esquerra.cat
Vols saber-ne més? Visita la República que farem
El sistema públic de seguretat a l’Estat Espanyol pateix una saturació de cossos policials hereva d’un entramat d’organitzacions, presumptament complementàries, que es remunten a molt abans de la intocable Constitució, i que dona més importància a criteris de centralisme organitzatiu, competencial i polític, que a la salvaguarda de la seguretat pública col·lectiva.
Aquesta xarxa relega els cossos policials no dirigits directament per l’Estat a la categoria de cossos de segona, reservant competències de forma exclusiva al Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, mentre nega l’accés a informació policial rellevant, disponible en òrgans de coordinació Europeu com EUROPOL, a d’altres cossos, o fins i tot mira d’impedir noves convocatòries de places per exemple als Mossos d’Esquadra.
Aquest no és un problema menor, sense cap mena de dubte que la Policia de Catalunya, els Mossos d’Esquadra i Policies Locals, plenament desplegada al territori català, i de contrastada eficàcia, estigui relegada a un segon pla en determinats àmbits de la seguretat, o se’ls negui la possibilitat de cobrir les vacants sorgides de baixes per motius de salut o jubilacions, redueix l’efectivitat d’aquesta i és, directament, una irresponsabilitat.
En realitat és una qüestió de model en que l’estructura policial és només la punta de l’Iceberg. El conflicte va molt més enllà de la reserva de competències, en realitat arrenca en la més que discutible separació de poders a l’estat espanyol. La línia política del govern de l’estat es filtra a tots els racons de les institucions públiques i menysté l’interès públic per prioritzar la implementació de directrius partidistes.
Sí a la superació del model policial clàssic per implantar un model de seguretat públic integral i social
Definitivament el model de seguretat pública de la Catalunya Independent, de la nova República, va molt més enllà de la creació d’un sistema d’organització policial integral, eficaç, eficient i arrelat al territori, i aposta per una visió integral i social de la seguretat.
Les polítiques públiques de seguretat a Catalunya s’articulen al voltant del Pla General de Seguretat que les defineix, literalment, com les activitats dels poders públics adreçades a la protecció de les persones i els béns davant de possibles agressions d’origen humà o natural, intencionades o per raó d’accident fortuït.
Aquesta definició tan oberta, que pretenia garantir l’exercici pacífic dels drets i llibertats dels ciutadans en un entorn segur, es va veure superada per l’aparició d’un nou paradigma: la coresponsabilitat. Aquesta coresponsabilitat, cristal·litza en la col·laboració i la participació de tots els actors implicats en les polítiques publiques, però molt especialment dels ciutadans. Més encara quan la primera enquesta del CEO del 2017 indica que el 61,9% dels enquestats considera prioritari augmentar la participació dels ciutadans en les decisions importants del Govern.
No obstant això, l’impacte de la globalització en els drets socials, en el deteriorament de l’estat del benestar i en l’augment de les amenaces a la seguretat posen de manifest la necessitat que les polítiques de seguretat facin una passa més i donin respostes a qüestions cada cop més complexes.
En aquest sentit, se senten veus que relacionen certes amenaces de seguretat amb les polítiques socials. Una d’aquestes veus és la de Bart Somers, alcalde de Mechelen (Bèlgica), que vincula directament, la radicalització violenta a l’exclusió social, a l’absència del sentiment de pertinença a un projecte comú i inclusiu, i a la recerca desesperada dels referents perduts. Somers afirma, ni més ni menys, que cal incloure la seguretat en les polítiques socials.
Malgrat que les societats occidentals afronten alguns dels reptes més importants en matèria de seguretat de les darreres dècades, només el 3,7% dels catalans consideren que actualment el principal problema de Catalunya és la inseguretat, i encara menys el 2,6% que ho és l’incivisme i la violència. Aquesta percepció posa de manifest la bona feina dels actors implicats en les tasques de seguretat pública de Catalunya, però també la necessitat de crear una consciència de grup real de la situació que vivim.
L’edifici de la seguretat col·lectiva té els seus fonaments en la cohesió social, es construeix amb la participació del conjunt de la ciutadania, i se sustenta amb el ciment de polítiques públiques basades, precisament, en la justícia social. L’oportunitat que ofereix la creació de la nova República catalana, obre les portes a aquestes noves formes de fer política, especialment en matèria de seguretat per allunyar-se del model policial clàssic, que satisfacin la legítima exigència dels ciutadans d’un país socialment dinàmic com el nostre, i que encarin, també, els nous reptes als què s’enfronta el nostre país.
Sectorial de Seguretat i Protecció Civil
Esquerra Republicana
seguretat@esquerra.cat
Vols saber-ne més? Visita la República que farem