Sí a una República eficient que planifiqui les infraestructures al servei de la ciutadania i de l'economia productiva
No a un estat que incompleix els seus compromisos d’inversions i malbarata els recursos en infraestructures sobredimensionades
Les infraestructures han format part del debat en el greuge de la gestió de l’Estat a Catalunya. Des de fa dècades l’Estat ha incomplert els seus compromisos d’inversió en infraestrucures molt per sota del que ens correspondria.
Això provoca, d’una banda, un fre al desenvolupament econòmic, com queda palès amb el Corredor Mediterrani, i de l’altra, un déficit dels serveis públics, com en el cas de Rodalies, fet que causa retards i averies diàries.
L’estat espanyol s’ha configurat amb un esquema radial en el que s’ha dedicat a construir autovies gratuïtes a Espanya i no ha construit les autovies i enllaços necessaris a Catalunya. Un estat malbaratador que ha invertit quantitats astronòmiques en AVEs sense passatgers, aeroports sense avions i rescats d’autopistes de Madrid.
Sí a una República que planifiqui les infraestrucures de manera eficient i al servei de la ciutadania i de l’economia productiva
Les continuaran formant part del debat sobre el futur de la República. Un canvi de model en les infraestructures implica des de la manera de prendre les decisions fins a la gestió o explotació, incloent-hi el finançament i la construcció.
La planificació de les infraestructures ha de tenir criteris d’anàlisi complex, transparent, obert i participatiu, allunyar-se tan de la demanda territorial a la carta, de vegades sota arguments desarrollistes simples, com de la inversió fixada per criteris percentuals de PIB o d’altres valors d’anàlisi econòmica, que semblen més el desig de tenir el negoci assegurat, també allunyant-se d’aquell model que ha planificat infraestructures basades en l’interès d’un lobby econòmic determinat.
Cal avançar cap a la transparència en les decisions, acompanyada de Mètodes d’avaluació d’infraestructures (MAIT) amb projectes tècnicament sòlids que incorporin aspectes moderns de caràcter mediambiental o social i sobretot amb un estricte control públic.
És viable establir criteris de col.laboració público-privada en les infraestructures, en qualsevol de la seva fase: construcció, finançament, gestió o explotació, ara bé la viabilitat passa per un marc regulador públic que estableix les regles del joc i el control necessari per garantir que el servei públic d’aquella infraestructura és el que ha de ser, que controla i decideix les polítiques de preus i que garanteix que el sector privat obté el benefici acordat per la seva aportació, sense que això implica entrar en un joc especulatiu.
El sector públic també ha de vetllar ver evitar la tendència a l’oligopoli, el control excessiu dels sectors estratègics per part d’empreses privades que van contra la competència i no en favor del servei al ciutadà ans al contrari.
Hem arribat on hem arribat, amb mancances importants en el camp de les infraestructures o amb situacions esperpèntiques en sectors com l’energètic o el ferroviari, però almenys podem visualitzar clarament com no s’han de fer les coses i que la nova República impliqui un canvi de paradigma en tot aquest sector.
Així doncs anem cap a un escenari on òbviament les infraestructures juguen un paper cabdal en el sistema econòmic del país i del seu benestar, un nou escenari sota el paradigma de la transparència, el control públic, la idoneïtat de les infraestructures i les seves dimensions i les prioritats en criteris de equilibri territorial, mobilitat i transport públic, activitat econòmica i moviment de mercaderies, cicle de l’aigua l’energia i mitigació del canvi climàtic.
Ricard Martínez
Secretari Nacional de Política territorial
Esquerra Republicana
politicaterritorial@esquerra.cat
Les infraestructures han format part del debat en el greuge de la gestió de l’Estat a Catalunya. Des de fa dècades l’Estat ha incomplert els seus compromisos d’inversió en infraestrucures molt per sota del que ens correspondria.
Això provoca, d’una banda, un fre al desenvolupament econòmic, com queda palès amb el Corredor Mediterrani, i de l’altra, un déficit dels serveis públics, com en el cas de Rodalies, fet que causa retards i averies diàries.
L’estat espanyol s’ha configurat amb un esquema radial en el que s’ha dedicat a construir autovies gratuïtes a Espanya i no ha construit les autovies i enllaços necessaris a Catalunya. Un estat malbaratador que ha invertit quantitats astronòmiques en AVEs sense passatgers, aeroports sense avions i rescats d’autopistes de Madrid.
Sí a una República que planifiqui les infraestrucures de manera eficient i al servei de la ciutadania i de l’economia productiva
Les continuaran formant part del debat sobre el futur de la República. Un canvi de model en les infraestructures implica des de la manera de prendre les decisions fins a la gestió o explotació, incloent-hi el finançament i la construcció.
La planificació de les infraestructures ha de tenir criteris d’anàlisi complex, transparent, obert i participatiu, allunyar-se tan de la demanda territorial a la carta, de vegades sota arguments desarrollistes simples, com de la inversió fixada per criteris percentuals de PIB o d’altres valors d’anàlisi econòmica, que semblen més el desig de tenir el negoci assegurat, també allunyant-se d’aquell model que ha planificat infraestructures basades en l’interès d’un lobby econòmic determinat.
Cal avançar cap a la transparència en les decisions, acompanyada de Mètodes d’avaluació d’infraestructures (MAIT) amb projectes tècnicament sòlids que incorporin aspectes moderns de caràcter mediambiental o social i sobretot amb un estricte control públic.
És viable establir criteris de col.laboració público-privada en les infraestructures, en qualsevol de la seva fase: construcció, finançament, gestió o explotació, ara bé la viabilitat passa per un marc regulador públic que estableix les regles del joc i el control necessari per garantir que el servei públic d’aquella infraestructura és el que ha de ser, que controla i decideix les polítiques de preus i que garanteix que el sector privat obté el benefici acordat per la seva aportació, sense que això implica entrar en un joc especulatiu.
El sector públic també ha de vetllar ver evitar la tendència a l’oligopoli, el control excessiu dels sectors estratègics per part d’empreses privades que van contra la competència i no en favor del servei al ciutadà ans al contrari.
Hem arribat on hem arribat, amb mancances importants en el camp de les infraestructures o amb situacions esperpèntiques en sectors com l’energètic o el ferroviari, però almenys podem visualitzar clarament com no s’han de fer les coses i que la nova República impliqui un canvi de paradigma en tot aquest sector.
Així doncs anem cap a un escenari on òbviament les infraestructures juguen un paper cabdal en el sistema econòmic del país i del seu benestar, un nou escenari sota el paradigma de la transparència, el control públic, la idoneïtat de les infraestructures i les seves dimensions i les prioritats en criteris de equilibri territorial, mobilitat i transport públic, activitat econòmica i moviment de mercaderies, cicle de l’aigua l’energia i mitigació del canvi climàtic.
Ricard Martínez
Secretari Nacional de Política territorial
Esquerra Republicana
politicaterritorial@esquerra.cat