Medi Ambient i Energia

Prospectiva territorial i conflictes mediambientals al Bages

L’àrdua tasca de la planificació territorial va més enllà de l’assignació d’usos i condicions d’edificació sobre el sòl. És quelcom complex que requereix d’una profunda reflexió al voltant el nostre estil de vida, de com ens movem, de quin és el model productiu preponderant i de què voldríem assolir, és a dir: on volem arribar i en quines condicions. Es tracta de pensar el territori, i el Pla, amb totes les seves mancances, és l’única eina dels planificadors.

Al bell mig de la Catalunya Central, la comarca del Bages fa front a tot un seguit de reptes territorials i de conflictes ecològics condicionats sovint per la seva localització. Ubicada just al rerepaís del continu urbà de Barcelona, el Bages fa de frontissa entre l’entorn metropolità i la Catalunya rural. En aquest context cal entendre el paper que juga una ciutat mitjana i intermèdia com és Manresa, capital comarcal, en el conjunt de les Comarques Centrals i a l'entorn de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Manresa és una ciutat mitjana entesa no només en termes de volums de població (ronda els 75.000 habitants) sinó també per l’articulació entre diferents nivells de la jerarquia territorial i la provisió de serveis a escala regional. Alhora, com a ciutat intermèdia, és capaç de generar creixement i equilibrar el territori vers la macrocefàlia de Barcelona. Alguns estudis apunten un canvi de tendència que es dirigiria cap a una combinació entre la dispersió urbana i el creixement de la ciutat central. Això suposa que les capitals comarcals de l’anomenat “enfora” metropolità, entre les quals es troba Manresa, poden esdevenir pols de fort creixement territorial.

En la darrera dècada bona part dels municipis bagencs han aprovat el POUM -Pla d’Ordenació Urbanística Municipal- en el que s’inclouen i es regulen les previsions de creixement demogràfic i urbanístic, alhora que s’identifiquen les zones corresponents a sòl urbà, a sòl no urbanitzable i als diferents sistemes -comunicacions, equipaments, espais públics, etc.-. En aquest sentit, bona part dels deures estarien fets.

Però per altra banda, davant aquest escenari i abans que la situació pogués agreujar-se, som a temps de reconduir nyaps històrics que trinxen el territori, afecten el benestar dels bagencs i llastren la competitivitat de la comarca i pels quals els plans territorials –generals, directors, sectorials, etc.-, com a marc normatiu superior, no han esdevingut suficients. Conflictes ecològics relacionats amb l’activitat de la mineria de potassa, amb l’abocament d’aigües residuals no tractades, amb la gestió forestal i la lluita contra els incendis, amb projectes de naturalesa diversa que suposen una amenaça pel medi ambient o amb la reconversió i adequació d’infraestructures que es reclamen des de plataformes ciutadanes i veïnals, són aspectes que cal revisar de forma prioritària en un context de creixement exometropolità.

Tenim la necessitat, sinó el deure, de fer una comarca que respecti el patrimoni mediambiental i la biodiversitat com a font de riquesa i salut, que sigui ben pensada i ordenada i, sobretot, que esdevingui pròspera i d’habitabilitat confortable.

La gran majoria de temes introduïts cal abordar-los des de la perspectiva de la planificació supramunicipal. Ara bé, davant escenaris canviants, dinàmics i tot sovint imprevisibles, la planificació hauria d’esdevenir també prospectiva i diacrònica. M’és difícil trobar un objectiu tant agosarat com engrescador.

Joan Jurado Rota
Geògraf
Secretari de Política Territorial i Medi Ambient d’ERC-Bages