Habitatge. Europa té pendent desenvolupar la clàusula social transversal del Tractat de Funcionament de la Unió
Un bon repte per a l’acció política dels eurodiputats progressistes es el desenvolupament coherent de la clàusula social del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, també en relació a l’habitatge. El Tractat de Funcionament de la Unió inclou una clàusula social transversal dirigida a assegurar que les polítiques de la UE tinguin un impacte social positiu i, d’altre banda la Carta de Drets Fonamentals inclou els ajuts a l’Habitatge al seu article 34.
Tot i això, fins el moment present la UE ha tingut un rol limitador de les polítiques més progressistes desenvolupades pels estats que garantien el dret a l’accés a l’habitatge de manera pràcticament universal com Dinamarca, Holanda o Suècia, pel plantejament inicial dels tractats constitutius de la Comunitat Europea, centrats en la construcció del mercat únic i en la defensa a ultrança de la llibertat de mercat. També s’ha de dir que malgrat aquest rol, les polítiques per a garantir el dret a l’habitatge dels principals països de la Unió Europea sobre els que ha incidit el Dret Comunitari causen enveja observant la realitat catalana, on amb dades del 2012, el parc públic de lloguer protegit no arriba al 2% davant el 14% de la UE 15, o a on la consideració de la provisió d’habitatge com a servei d’interès general, no s’incorpora a l’ordenament jurídic fins el 2007, sense desenvolupament efectiu encara.
L’acció política hauria de conduir a superar aquest rol limitador.
Actualment l’habitatge es un Servei Econòmic d’Interès General en la legislació europea, i efectivament tot i que el dret comunitari possibilita els ajuts públics per a la prestació de serveis d’habitatge, imposa limitacions referendada pel TJUE- per totes el “Cas Altmark”-, consistents en que els ajuts han de ser els necessaris per cobrir el diferencial que suposa la prestació d’obligacions de servei públic, determinats per les autoritats mitjançant normes jurídiques prèvies i amb paràmetres objectius.
Tot i que la Directiva Bolkestein no s’aplica als serveis econòmics d’interès general inclosa la vivenda social, obliga als estats a ser selectius pel que fa als destinataris de les polítiques públiques subvencionades, imposant limitacions als models d’accés universal a l’habitatge protegit.
Per exemple l’any 2005 la Comissió va demanar al Govern Holandès que revisés el seu sistema de recolzament a la vivenda social, entenent que més del 30% del parc propietat d’organismes públics que havien promogut amb ajuts estatals era desproporcionat en relació a un objectiu que no podia ser generalista sinó limitat a facilitar habitatge als més vulnerables.
Aquestes limitacions haurien de ser objecte de revisió en el context d’un nou paradigma d’ Europa social que integri els diferents aspectes que tutela la UE.
I sobretot, perquè el Parlament Europeu va aprovar una Resolució de 15-11-2011 sobre la reforma de les normes de la UE en matèria d’ajuts estatals aplicables als serveis d’interès econòmic general, en que es demana en aplicació del principi de subsidiarietat, entre altres coses, que no es posin pals a les rodes als models dels països que tenen models més universals d’accés als serveis d’interès general, propers al servei públic.
El paradigma de regeneració urbana que arrenca de la Carta de Leizping de maig del 2007, la obertura dels Fons Estructurals el 2009 a la rehabilitació energètica, i per acord del Parlament Europeu el 2010, a habitatge protegit en barris marginals; la estratègia 2020 de març de 2008, les directives d’eficiència energètica 2010/31/UE i 2012/27/UE, l’Informe de la Comissió del 2009 sobre inclusió i protecció social, es el context que motivaria la revisió abans esmentada dels límits actuals de la jurisprudència comunitària que limiten la consideració de l’accés a l’habitatge com un Dret Fonamental, i que tenen a veure amb el retrocés que han experimentat els ajuts públics i el lloguer Social des de mitjans dels anys 80, tot i que amb perspectiva catalana els actuals ratis de la UE 15 del 31% de lloguer i 14% de lloguer social puguin semblar estratosfèrics en relació al nostre 21% i 2% respectivament, amb dades dels anys 2011-2012.
Sota el mateix paradigma de protecció dels dret socials fonamentals cal fer les reformes necessàries en les normatives del sector bancari per protegir i garantir el dret a l’habitatge i impedir les legislacions hipotecàries abusives, més enllà de l’actual Directiva sobre els contractes per la compra a crèdit d’habitatges amb garantia hipotecaria del 2014 (Directiva 2014/17/UE de 4 de febrer)
Francesc Sutrias
President de la Sectorial de Política Territorial d'ERC
Tot i això, fins el moment present la UE ha tingut un rol limitador de les polítiques més progressistes desenvolupades pels estats que garantien el dret a l’accés a l’habitatge de manera pràcticament universal com Dinamarca, Holanda o Suècia, pel plantejament inicial dels tractats constitutius de la Comunitat Europea, centrats en la construcció del mercat únic i en la defensa a ultrança de la llibertat de mercat. També s’ha de dir que malgrat aquest rol, les polítiques per a garantir el dret a l’habitatge dels principals països de la Unió Europea sobre els que ha incidit el Dret Comunitari causen enveja observant la realitat catalana, on amb dades del 2012, el parc públic de lloguer protegit no arriba al 2% davant el 14% de la UE 15, o a on la consideració de la provisió d’habitatge com a servei d’interès general, no s’incorpora a l’ordenament jurídic fins el 2007, sense desenvolupament efectiu encara.
L’acció política hauria de conduir a superar aquest rol limitador.
Actualment l’habitatge es un Servei Econòmic d’Interès General en la legislació europea, i efectivament tot i que el dret comunitari possibilita els ajuts públics per a la prestació de serveis d’habitatge, imposa limitacions referendada pel TJUE- per totes el “Cas Altmark”-, consistents en que els ajuts han de ser els necessaris per cobrir el diferencial que suposa la prestació d’obligacions de servei públic, determinats per les autoritats mitjançant normes jurídiques prèvies i amb paràmetres objectius.
Tot i que la Directiva Bolkestein no s’aplica als serveis econòmics d’interès general inclosa la vivenda social, obliga als estats a ser selectius pel que fa als destinataris de les polítiques públiques subvencionades, imposant limitacions als models d’accés universal a l’habitatge protegit.
Per exemple l’any 2005 la Comissió va demanar al Govern Holandès que revisés el seu sistema de recolzament a la vivenda social, entenent que més del 30% del parc propietat d’organismes públics que havien promogut amb ajuts estatals era desproporcionat en relació a un objectiu que no podia ser generalista sinó limitat a facilitar habitatge als més vulnerables.
Aquestes limitacions haurien de ser objecte de revisió en el context d’un nou paradigma d’ Europa social que integri els diferents aspectes que tutela la UE.
I sobretot, perquè el Parlament Europeu va aprovar una Resolució de 15-11-2011 sobre la reforma de les normes de la UE en matèria d’ajuts estatals aplicables als serveis d’interès econòmic general, en que es demana en aplicació del principi de subsidiarietat, entre altres coses, que no es posin pals a les rodes als models dels països que tenen models més universals d’accés als serveis d’interès general, propers al servei públic.
El paradigma de regeneració urbana que arrenca de la Carta de Leizping de maig del 2007, la obertura dels Fons Estructurals el 2009 a la rehabilitació energètica, i per acord del Parlament Europeu el 2010, a habitatge protegit en barris marginals; la estratègia 2020 de març de 2008, les directives d’eficiència energètica 2010/31/UE i 2012/27/UE, l’Informe de la Comissió del 2009 sobre inclusió i protecció social, es el context que motivaria la revisió abans esmentada dels límits actuals de la jurisprudència comunitària que limiten la consideració de l’accés a l’habitatge com un Dret Fonamental, i que tenen a veure amb el retrocés que han experimentat els ajuts públics i el lloguer Social des de mitjans dels anys 80, tot i que amb perspectiva catalana els actuals ratis de la UE 15 del 31% de lloguer i 14% de lloguer social puguin semblar estratosfèrics en relació al nostre 21% i 2% respectivament, amb dades dels anys 2011-2012.
Sota el mateix paradigma de protecció dels dret socials fonamentals cal fer les reformes necessàries en les normatives del sector bancari per protegir i garantir el dret a l’habitatge i impedir les legislacions hipotecàries abusives, més enllà de l’actual Directiva sobre els contractes per la compra a crèdit d’habitatges amb garantia hipotecaria del 2014 (Directiva 2014/17/UE de 4 de febrer)
Francesc Sutrias
President de la Sectorial de Política Territorial d'ERC