La mineria de potassa al Bages
La mineria de potassa del Bages ha estat i és, amb molta diferència, el major generador únic de residus a Catalunya. Els seus residus salins, compostos majoritàriament per sal comuna, s’acumulen als runams de Cardona, Súria, Sallent i Balsareny. Des del 1990, quan va tancar la mina de potassa de Cardona, Iberpotash és l’única empresa minera que explota la potassa al Bages. Iberpotash aboca els residus salins als runams del Fusteret de Súria i del Cogulló de Sallent, que continuen creixent. Aquests runams són muntanyes artificials que enlletgeixen el paisatge i originen lixiviats de salmorra, la part dels quals que no és captada i enviada pel col•lector de salmorres salinitza aigües fluvials i subterrànies. Les rieres de Soldevila, de Mas les Coves i de Bellver, el Riu d’Or i fonts i pous propers als runams es van salinitzar quan van començar els runams, i continuen salinitzats. Els rius Cardener i Llobregat pateixen sengles salts de salinitat al seu pas respectivament per Súria i Sallent. Iberpotash és l’empresa líder a Catalunya en generació de residus, en contaminació d’aigües i també en accidents laborals mortals.
Malgrat l’absència de restauració i la salinització, el Dpt. de Medi Ambient i Habitatge va autoritzar ambientalment l’explotació de Súria el 2006 i la de Sallent-Balsareny el 2008. El paper ho aguanta tot. Aquestes autoritzacions inclouen programes de restauració molt hipotètics que s’aplicarien un cop acabada l’explotació minera i eliminats els runams d’una manera no determinada i estableixen fiances de restauració irrisòries. A més, les autoritzacions estan condicionades a la realització de noves captacions de salmorra a l’entorn dels runams, segons s’estipula en un conveni de col•laboració entre l’ACA i Iberpotash signat el 2007, el qual estableix un finançament al 50%. Però aquestes noves captacions de salmorra no s’han realitzat. Al seu torn, aportacions addicionals de salmorra al Bages només es podrien evacuar a través de nous col•lectors que substituïssin els actuals i arribessin fins al col•lector estrenat l’any 2008 que va des d’Abrera, on rep el rebuig de salmorra del procés d’electrodiàlisi de la planta potabilitzadora d’aigua del Llobregat prèviament salinitzada per la mineria, fins al mar. Els col•lectors de salmorres al Bages daten del 1988, estan envellits, tenen un llarg registre d’avaries amb fuites de salmorra i funcionen ja al seu màxim de capacitat, sobretot al tram del Cardener. Actualment Iberpotash transporta salmorra en cisternes de la seva planta de Súria a la de Sallent.
Ercros ha demostrat a Cardona que l’explotació de la sal dels runams és possible i l’ACA ha demostrat a Vilafruns (Balsareny) que els runams salins es poden impermeabilitzar i restaurar.
També Iberpotash ha realitzat durant l’any 2013 actuacions eficaces pel control de salmorres dels seus runams: un tram traçat de nou i millores a la rasa al voltant del Cogulló, inici de la construcció d’una rasa al runam abandonat de la Botjosa a Sallent després de la insistència de la DGQA, una captació de la font salinitzada de la Serra a Súria després de la denúncia de Montsalat, el manteniment de la restauració de Vilafruns,... però descarta qualsevol acció de restauració dels runams fins que no finalitzi l’explotació de potassa i amb ella els abocaments.
Sense haver establert programes de restauració creïbles, ni haver tancat els problemes ambientals, ni haver resolt la precarietat del col•lector de salmorres, Iberpotash ha iniciat un ambiciós pla d’expansió. El pla preveu la construcció d’una rampa per accedir amb camions a la mina de Cabanasses, a Súria, que hauria de permetre duplicar l’extracció de mineral, la instal•lació també a Súria d’una planta de sal vacuum per purificar una part del residu salí que ara va a parar al runam, la diversificació de les opcions de comercialització de la sal i el tancament de l’explotació de Sallent i Balsareny, la plantilla de la qual s’incorporaria a Súria.
Els tractes econòmics entre Iberpotash i la Generalitat per qüestions ambientals de la mineria -penseu en l’import de les fiances de la restauració, el finançament de captacions de salmorra d’origen miner pendents o la restauració del runam de Vilafruns- sempre han estat estranyament desfavorables a la Generalitat. I això no s’acaba aquí, Iberpotash reclama més inversions públiques al servei del seu pla d’expansió a Súria: una nova via de tren des de Súria fins al port de Barcelona, l’ampliació del seu moll al port, una nova línia elèctrica de mitjana tensió fins a la planta de Súria, més capacitat pel temut col•lector de salmorres, un polígon industrial a Callús fora de compatibilitat urbanística i qui sap si alguna prebenda més.
Sense relació amb Iberpotash, però sí amb l’activitat de la mineria de potassa i sal del Bages, la Generalitat ja s’ha vist abocada a invertir grans sumes per resoldre situacions d’urgència al barri de L’Estació de Sallent, que s’ha hagut d’abandonar per la subsidència del terreny, i al riu Cardener al seu pas pel meandre de la Coromina, que es va haver de desviar perquè es filtrava cap a l’interior de les mines de Cardona.
El TSJC, en successives sentències al voltant de l’explotació minera de Sallent a contenciosos oberts per iniciatives populars, ha ordenat la presentació d’un nou programa de restauració aplicable d’ara fins al 2035 –la data en què finalitzaria l’explotació segons els documents del 2008, tot i que informacions posteriors d’Iberpotash avancen l’acabament de l’explotació a Sallent a l’any 2015–, l’establiment d’una fiança d’import proporcional al cost real de restauració, l’anul•lació de la clau 19 del POUM de Sallent del 2010 que permetia l’abocament de residus a les àrees actuals dels runams més una ampliació de l’àrea del Cogulló i, l’octubre del 2013, ha anul•lat la resolució del Dpt. MAiH per la qual autoritzava ambientalment l’explotació. La Generalitat i Iberpotash han recorregut contra aquesta darrera sentència, esgrimint míseres raons de procediment –que si una Associació de Veïns té dret o no a presentar un contenciós per raons ambientals, que si un acord de l’AV es va presentar tard al jutjat, que si la titulació de biologia d’un pèrit designat pel jutge era o no l’adequada, que si la llei catalana permetia una verificació ambiental per una entitat col•laboradora en lloc d’una declaració d’impacte ambiental en tota regla com estableixen les legislacions estatal i europea...-, però ni una sola raó de fons.
Hi ha més litigis oberts, no només contenciosos, sinó també als camps de la competència, al dret penal i a l’àmbit europeu. Un cas penal iniciat el 1997 per presumpte delicte ambiental de salinització de les aigües està, 17 anys i 25 milions de tones de residus salins abocats després, instruït i tancat, però encara pendent de judici.
En resum, els incompliments ambientals de la mineria de potassa, a més d’afectar el paisatge de Catalunya, la conca del Llobregat, l’abastiment d’aigua i la hisenda en allò que és públic i d’interès general, comporten sentències que n’amenacen la continuïtat. També deixen malparat al govern.
A banda dels plets, existeixen solucions tècniques i feines a fer. Les qüestions ambientals s’han de resoldre bé, sense dubtes i d’acord amb la legislació, per garantir a la vegada tant els drets de la gent i la qualitat de les aigües com la continuïtat de l’activitat minera. I els acords econòmics per fer-ho possible han de ser justos, no actuacions públiques subsidiàries.
Els nous passos a seguir, en un termini breu, impliquen també la correcció d’errors passats i d’omissions. Podem llistar-los:
Control d’aigües salades
1) Revisió general dels acords econòmics per a la captació i evacuació de salmorres d’origen miner, en particular els del conveni ACA-Iberpotash del 2007, amb els objectius d’accelerar la posada en pràctica de les millores que condicionen les autoritzacions ambientals i de complir el principi de “qui contamina, paga”.
2) Realització urgent de les noves captacions, començant per aquelles que són tècnicament més clares i ambientalment més perjudicials, que probablement són les de la vall de la riera de Soldevila a Sallent, la del polígon de l’Illa a la vora del Llobregat, la del Fusteret a la vora del Cardener a Súria i la de Lluçà a la vora del riu d’Or a Santpedor.
3) Desencallar la construcció dels nous trams de col•lector de salmorres al Bages, basant-se en nous acords econòmics segons els quals l’administració no hagi d’avançar-ne el finançament i amortitzar-lo després, sinó que siguin els usuaris privats que se’n beneficien qui els financin.
Restauració
En principi totes les opcions de retirada dels residus -comercialització, retorn a cavitats, enviament al mar...- i totes les tecnologies d’impermeabilització -làmines de polietilè, projecció de poliuretà i formigó, rases per a la captació d’aigües salades o per al desviament d’aigües dolces...- i de restauració poden ser vàlides. És admissible, tal com proposa Iberpotash, que les actuacions de retirada dels residus salins o d’impermeabilització i restauració dels runams s’iniciïn un cop aturats els abocaments; però no és acceptable la indefinició actual que es tradueix en indefensió ambiental. Per pal•liar aquesta situació cal:
4) Revisió de les fiances dels programes de restauració, tal com repetidament ha sentenciat el TSJC.
5) Definir un full de ruta clar, un pla que contempli quines solucions de restauració s’aplicaran als runams, amb quins terminis i amb quins recursos. Particularment urgent és definir aquest full de ruta pels runams de Sallent.
6) Iniciar assajos pilot per avaluar la viabilitat i eficàcia de cadascuna de les solucions esmentades, de manera que la seva aplicació als runams de Sallent sigui immediata tan bon punt acabi l’explotació de la potassa i en conseqüència els abocaments de residus.
Jordi Badia / Montsalat / febrer del 2013
Malgrat l’absència de restauració i la salinització, el Dpt. de Medi Ambient i Habitatge va autoritzar ambientalment l’explotació de Súria el 2006 i la de Sallent-Balsareny el 2008. El paper ho aguanta tot. Aquestes autoritzacions inclouen programes de restauració molt hipotètics que s’aplicarien un cop acabada l’explotació minera i eliminats els runams d’una manera no determinada i estableixen fiances de restauració irrisòries. A més, les autoritzacions estan condicionades a la realització de noves captacions de salmorra a l’entorn dels runams, segons s’estipula en un conveni de col•laboració entre l’ACA i Iberpotash signat el 2007, el qual estableix un finançament al 50%. Però aquestes noves captacions de salmorra no s’han realitzat. Al seu torn, aportacions addicionals de salmorra al Bages només es podrien evacuar a través de nous col•lectors que substituïssin els actuals i arribessin fins al col•lector estrenat l’any 2008 que va des d’Abrera, on rep el rebuig de salmorra del procés d’electrodiàlisi de la planta potabilitzadora d’aigua del Llobregat prèviament salinitzada per la mineria, fins al mar. Els col•lectors de salmorres al Bages daten del 1988, estan envellits, tenen un llarg registre d’avaries amb fuites de salmorra i funcionen ja al seu màxim de capacitat, sobretot al tram del Cardener. Actualment Iberpotash transporta salmorra en cisternes de la seva planta de Súria a la de Sallent.
Ercros ha demostrat a Cardona que l’explotació de la sal dels runams és possible i l’ACA ha demostrat a Vilafruns (Balsareny) que els runams salins es poden impermeabilitzar i restaurar.
També Iberpotash ha realitzat durant l’any 2013 actuacions eficaces pel control de salmorres dels seus runams: un tram traçat de nou i millores a la rasa al voltant del Cogulló, inici de la construcció d’una rasa al runam abandonat de la Botjosa a Sallent després de la insistència de la DGQA, una captació de la font salinitzada de la Serra a Súria després de la denúncia de Montsalat, el manteniment de la restauració de Vilafruns,... però descarta qualsevol acció de restauració dels runams fins que no finalitzi l’explotació de potassa i amb ella els abocaments.
Sense haver establert programes de restauració creïbles, ni haver tancat els problemes ambientals, ni haver resolt la precarietat del col•lector de salmorres, Iberpotash ha iniciat un ambiciós pla d’expansió. El pla preveu la construcció d’una rampa per accedir amb camions a la mina de Cabanasses, a Súria, que hauria de permetre duplicar l’extracció de mineral, la instal•lació també a Súria d’una planta de sal vacuum per purificar una part del residu salí que ara va a parar al runam, la diversificació de les opcions de comercialització de la sal i el tancament de l’explotació de Sallent i Balsareny, la plantilla de la qual s’incorporaria a Súria.
Els tractes econòmics entre Iberpotash i la Generalitat per qüestions ambientals de la mineria -penseu en l’import de les fiances de la restauració, el finançament de captacions de salmorra d’origen miner pendents o la restauració del runam de Vilafruns- sempre han estat estranyament desfavorables a la Generalitat. I això no s’acaba aquí, Iberpotash reclama més inversions públiques al servei del seu pla d’expansió a Súria: una nova via de tren des de Súria fins al port de Barcelona, l’ampliació del seu moll al port, una nova línia elèctrica de mitjana tensió fins a la planta de Súria, més capacitat pel temut col•lector de salmorres, un polígon industrial a Callús fora de compatibilitat urbanística i qui sap si alguna prebenda més.
Sense relació amb Iberpotash, però sí amb l’activitat de la mineria de potassa i sal del Bages, la Generalitat ja s’ha vist abocada a invertir grans sumes per resoldre situacions d’urgència al barri de L’Estació de Sallent, que s’ha hagut d’abandonar per la subsidència del terreny, i al riu Cardener al seu pas pel meandre de la Coromina, que es va haver de desviar perquè es filtrava cap a l’interior de les mines de Cardona.
El TSJC, en successives sentències al voltant de l’explotació minera de Sallent a contenciosos oberts per iniciatives populars, ha ordenat la presentació d’un nou programa de restauració aplicable d’ara fins al 2035 –la data en què finalitzaria l’explotació segons els documents del 2008, tot i que informacions posteriors d’Iberpotash avancen l’acabament de l’explotació a Sallent a l’any 2015–, l’establiment d’una fiança d’import proporcional al cost real de restauració, l’anul•lació de la clau 19 del POUM de Sallent del 2010 que permetia l’abocament de residus a les àrees actuals dels runams més una ampliació de l’àrea del Cogulló i, l’octubre del 2013, ha anul•lat la resolució del Dpt. MAiH per la qual autoritzava ambientalment l’explotació. La Generalitat i Iberpotash han recorregut contra aquesta darrera sentència, esgrimint míseres raons de procediment –que si una Associació de Veïns té dret o no a presentar un contenciós per raons ambientals, que si un acord de l’AV es va presentar tard al jutjat, que si la titulació de biologia d’un pèrit designat pel jutge era o no l’adequada, que si la llei catalana permetia una verificació ambiental per una entitat col•laboradora en lloc d’una declaració d’impacte ambiental en tota regla com estableixen les legislacions estatal i europea...-, però ni una sola raó de fons.
Hi ha més litigis oberts, no només contenciosos, sinó també als camps de la competència, al dret penal i a l’àmbit europeu. Un cas penal iniciat el 1997 per presumpte delicte ambiental de salinització de les aigües està, 17 anys i 25 milions de tones de residus salins abocats després, instruït i tancat, però encara pendent de judici.
En resum, els incompliments ambientals de la mineria de potassa, a més d’afectar el paisatge de Catalunya, la conca del Llobregat, l’abastiment d’aigua i la hisenda en allò que és públic i d’interès general, comporten sentències que n’amenacen la continuïtat. També deixen malparat al govern.
A banda dels plets, existeixen solucions tècniques i feines a fer. Les qüestions ambientals s’han de resoldre bé, sense dubtes i d’acord amb la legislació, per garantir a la vegada tant els drets de la gent i la qualitat de les aigües com la continuïtat de l’activitat minera. I els acords econòmics per fer-ho possible han de ser justos, no actuacions públiques subsidiàries.
Els nous passos a seguir, en un termini breu, impliquen també la correcció d’errors passats i d’omissions. Podem llistar-los:
Control d’aigües salades
1) Revisió general dels acords econòmics per a la captació i evacuació de salmorres d’origen miner, en particular els del conveni ACA-Iberpotash del 2007, amb els objectius d’accelerar la posada en pràctica de les millores que condicionen les autoritzacions ambientals i de complir el principi de “qui contamina, paga”.
2) Realització urgent de les noves captacions, començant per aquelles que són tècnicament més clares i ambientalment més perjudicials, que probablement són les de la vall de la riera de Soldevila a Sallent, la del polígon de l’Illa a la vora del Llobregat, la del Fusteret a la vora del Cardener a Súria i la de Lluçà a la vora del riu d’Or a Santpedor.
3) Desencallar la construcció dels nous trams de col•lector de salmorres al Bages, basant-se en nous acords econòmics segons els quals l’administració no hagi d’avançar-ne el finançament i amortitzar-lo després, sinó que siguin els usuaris privats que se’n beneficien qui els financin.
Restauració
En principi totes les opcions de retirada dels residus -comercialització, retorn a cavitats, enviament al mar...- i totes les tecnologies d’impermeabilització -làmines de polietilè, projecció de poliuretà i formigó, rases per a la captació d’aigües salades o per al desviament d’aigües dolces...- i de restauració poden ser vàlides. És admissible, tal com proposa Iberpotash, que les actuacions de retirada dels residus salins o d’impermeabilització i restauració dels runams s’iniciïn un cop aturats els abocaments; però no és acceptable la indefinició actual que es tradueix en indefensió ambiental. Per pal•liar aquesta situació cal:
4) Revisió de les fiances dels programes de restauració, tal com repetidament ha sentenciat el TSJC.
5) Definir un full de ruta clar, un pla que contempli quines solucions de restauració s’aplicaran als runams, amb quins terminis i amb quins recursos. Particularment urgent és definir aquest full de ruta pels runams de Sallent.
6) Iniciar assajos pilot per avaluar la viabilitat i eficàcia de cadascuna de les solucions esmentades, de manera que la seva aplicació als runams de Sallent sigui immediata tan bon punt acabi l’explotació de la potassa i en conseqüència els abocaments de residus.
Jordi Badia / Montsalat / febrer del 2013