L’acció de govern es tradueix en normes jurídiques. Allò que no es concreta en norma jurídica resta en el camp del míting polític. Es per això que veure com es legisla o proposa legislar diu més d’un govern que el relat mediatic dels seus dirigents.

Observant les propostes que el Govern volia incloure a la Llei d’Acompanyament en matèria d’urbanisme i habitatge tens la convicció que si que hi ha dreta i esquerra, tant de fons pel contingut del que es proposava, com de forma, de manera d’entendre el debat parlamentari.

En primer lloc, es cert que les lleis d’acompanyament han acabat sent un calaix de sastre per legislar aspectes no directament vinculats al pressupost, però d’aquí a proposar canvis legislatius de gran transcendència, que requeririen un debat obert recavant opinions dels actors socioeconòmics per la porta del darrera, hi ha un abisme difícilment assumible.

En segon lloc pel que fa concreció de la “flexibilització” o del “business friendly”, no s’observava tant que es volgués fer més còmode la intervenció administrativa passant de règims de llicències a comunicació prèvia per exemple, com diluir la capacitat de l’administració de fiscalitzar el compliment d’obligacions inclús en qüestions d’ordre públic.

En tercer lloc, una tendència a desdibuixar la naturalesa dels conceptes, que redunda en la coherència i qualitat de les lleis. Segurament l’esquerra es més estructuralista en la diagnosi i les solucions. La manera de fer de CiU es més d’anar “xutant la pilota”, resolent les coses que plantegi el dia a dia sobre la marxa, aigualint els marcs globals d’anàlisi, incrementant la discrecionalitat de l’acció de Govern.

Francesc Sutrias