La rehabilitació, política de futur per a les grans ciutats a Catalunya.
Tal i com van les coses l’acumulació d’estocs d’habitatges, juntament amb un increment baix de noves construccions, provocarà que el sector de la construcció no creixi almenys en la perspectiva de 10 anys.
No es poden tornar a fer 18 habitatges/1.000 habitants a Catalunya i el PIB de la construcció no pot créixer el doble que el global de l’economia catalana. S’ha permès una demanda artificial finançada pel sector bancari mitjançant una expansió irracional del crèdit que n’ha acabat perjudicant la solvència.
Però, tot i això, seria important i necessari que el sector de la construcció, com a sector estratègic, tingués nivells d’activitat a l’entorn del 10%.
El sector de la rehabilitació urbana és una oportunitat de rellançament de l’activitat del sector de la construcció, a partir d’una implicació de l’administració pública perfectament assumible.
L’envelliment del parc d’habitatges de Catalunya fa necessàries actuacions de rehabilitació, d’habitatges aïllats per a la seva posició en el mercat, d’edificis per a les millores d’accessibilitat i adequació als nous requeriments tècnics, i d’àrees urbanes o barris per accions per a la cohesió social.
Finalment, la voluntat d’acompliment dels protocols de Kyoto, per a la reducció de gasos d’efecte hivernacle, fa necessària la rehabilitació energètica del parc d’habitatges.
S’estima com a mínim en 300.000 habitatges, un 10% del total dels habitatges principals que estan necessitats de rehabilitació. Com a mínim el 46,2% del parc de Barcelona es anterior a 1960 i un 73% abans de 1970. Podem estimar que 1,5 milions d’habitatges construïts entre 1950 i 1980 són susceptibles d’acollir-se a algun tipus de rehabilitació.
Rehabilitació energètica dels edificis versus emissions de CO2
La part proporcional de Catalunya dels costos d'emissió de CO2 d’habitatges seria de 478M€ (20% del total de l’Estat, proporció PIB). Si aquesta inversió es destinés a la rehabilitació energètica, en un període de 20 anys en sortirien beneficiats 251.578 habitatges equivalent al 10% del parc edificat existent a Catalunya. Amb una inversió pública del 25% sobre el cost total per habitatge, que és de 7.600€. La reducció de les emissions del parc d’habitatges comportaria ampliar la capacitat inversora en 100.000 habitatges més.
El resultat del període seria la rehabilitació de 350.000 habitatges i una inversió total de 2.660M€, que implicaria que el sector de la construcció tindria un nivell equivalent a la mitjà europea, entre el 10 i el 12% del PIB lluny del 18-23% a que s’havia arribat en els punts àlgids de la bombolla.
Cada habitatge rehabilitat te un cost mig de 7.600€ i la palanca de la inversió pública es d'un 25% d'aquesta. La inversió dels 478M€ en resultaria la rehabilitació de 350.000 habitatges i una inversió de 2.660M€ en un període de 20 anys.
Per fer tot això possible
Cal recordar que ja avui la renovació urbana té emparament legal en la Llei del sòl com actuació de transformació urbanística o de dotació.
Cal abordar un Cens d’àmbits urbans obsolets als servei de futurs plans de rehabilitació obligatòria. Cal establir Plans de rehabilitació obligatòria d’edificis en compliment de normativa ambiental (adequació d’ instal.lacions, reducció de consums) per millorar el medi ambient urbà.
Establiment amb caràcter bàsic de la obligatorietat de fer ITV d’edificis a tots els que tinguin més de 50 anys d’antiguitat en poblacions de més de 25.000 habitants (reduïble a 45 anys pels mateixos ajuntaments, en àrees de rehabilitació integral) amb un calendari de compliment obligatori de tot el parc en un termini no més enllà de l’any 2015 (La ITV, no les accions).
Enric Mir
Francesc Sutrias
Ricard Martínez
No es poden tornar a fer 18 habitatges/1.000 habitants a Catalunya i el PIB de la construcció no pot créixer el doble que el global de l’economia catalana. S’ha permès una demanda artificial finançada pel sector bancari mitjançant una expansió irracional del crèdit que n’ha acabat perjudicant la solvència.
Però, tot i això, seria important i necessari que el sector de la construcció, com a sector estratègic, tingués nivells d’activitat a l’entorn del 10%.
El sector de la rehabilitació urbana és una oportunitat de rellançament de l’activitat del sector de la construcció, a partir d’una implicació de l’administració pública perfectament assumible.
L’envelliment del parc d’habitatges de Catalunya fa necessàries actuacions de rehabilitació, d’habitatges aïllats per a la seva posició en el mercat, d’edificis per a les millores d’accessibilitat i adequació als nous requeriments tècnics, i d’àrees urbanes o barris per accions per a la cohesió social.
Finalment, la voluntat d’acompliment dels protocols de Kyoto, per a la reducció de gasos d’efecte hivernacle, fa necessària la rehabilitació energètica del parc d’habitatges.
S’estima com a mínim en 300.000 habitatges, un 10% del total dels habitatges principals que estan necessitats de rehabilitació. Com a mínim el 46,2% del parc de Barcelona es anterior a 1960 i un 73% abans de 1970. Podem estimar que 1,5 milions d’habitatges construïts entre 1950 i 1980 són susceptibles d’acollir-se a algun tipus de rehabilitació.
Rehabilitació energètica dels edificis versus emissions de CO2
La part proporcional de Catalunya dels costos d'emissió de CO2 d’habitatges seria de 478M€ (20% del total de l’Estat, proporció PIB). Si aquesta inversió es destinés a la rehabilitació energètica, en un període de 20 anys en sortirien beneficiats 251.578 habitatges equivalent al 10% del parc edificat existent a Catalunya. Amb una inversió pública del 25% sobre el cost total per habitatge, que és de 7.600€. La reducció de les emissions del parc d’habitatges comportaria ampliar la capacitat inversora en 100.000 habitatges més.
El resultat del període seria la rehabilitació de 350.000 habitatges i una inversió total de 2.660M€, que implicaria que el sector de la construcció tindria un nivell equivalent a la mitjà europea, entre el 10 i el 12% del PIB lluny del 18-23% a que s’havia arribat en els punts àlgids de la bombolla.
Cada habitatge rehabilitat te un cost mig de 7.600€ i la palanca de la inversió pública es d'un 25% d'aquesta. La inversió dels 478M€ en resultaria la rehabilitació de 350.000 habitatges i una inversió de 2.660M€ en un període de 20 anys.
Per fer tot això possible
Cal recordar que ja avui la renovació urbana té emparament legal en la Llei del sòl com actuació de transformació urbanística o de dotació.
Cal abordar un Cens d’àmbits urbans obsolets als servei de futurs plans de rehabilitació obligatòria. Cal establir Plans de rehabilitació obligatòria d’edificis en compliment de normativa ambiental (adequació d’ instal.lacions, reducció de consums) per millorar el medi ambient urbà.
Establiment amb caràcter bàsic de la obligatorietat de fer ITV d’edificis a tots els que tinguin més de 50 anys d’antiguitat en poblacions de més de 25.000 habitants (reduïble a 45 anys pels mateixos ajuntaments, en àrees de rehabilitació integral) amb un calendari de compliment obligatori de tot el parc en un termini no més enllà de l’any 2015 (La ITV, no les accions).
Enric Mir
Francesc Sutrias
Ricard Martínez