Habitatge de futur, lloguer de futur.
En els debats sectorials sobre polítiques de futur per a l’habitatge, encara avui hi ha una part del sector que opina que els tres eixos que composen el gruix del problema de l’habitatge són: la problemàtica de les execucions hipotecàries, l’estoc d’habitatges acabats, difícil de vendre, i el finançament. És a dir, que per a una part del sector el problema és, bàsicament, de propietat de l’habitatge i d’accés a la propietat.
Davant els nous reptes econòmics i nacionals, seria desitjable posar-nos d’acord en polítiques clau com són el dret a l’habitatge. I, amb tot el que ha succeït, seria desitjable contemplar aquesta política des d’unes altres òptiques.
La política d’habitatge comença per la tria del model econòmic i quin pes es vol que tingui el sector immobiliari. S’estima que per a una economia d’alt valor afegit, com la que volem que sigui la catalana, aquest pes ha d’estar entorn el 10 i el 12% del PIB lluny del 18-23% a que s’havia arribat en els punts àlgids de la bombolla. La raó es molt senzilla, els recursos financers que financen l’economia provenen tant de l’estalvi intern com internacional, i no són il•limitats si no es vol incórrer en endeutaments del sector privat amb l’exterior una vegada exhaurit l’estalvi intern insostenibles, com als que va arribar l’economia espanyola en el seu conjunt encara fins el 2010 xifrats en 3,1 bilions d’euros, un 285% del PIB. El sector immobiliari no genera increments de productivitat, es intensiu en la recepció d’estalvi en detriment d’altres sectors econòmics, propicia el sobre endeutament de les famílies i perpetua una força laboral poc qualificada.
El context europeu ens assenyala com històricament hi ha hagut una relació inversa entre la riquesa d’un país (PIB/càpita) i la tinença en propietat de l’habitatge. Els països més rics d’Europa sempre han tingut un % de propietaris-ocupants d’habitatge inferior a la mitjana europea amb l’excepció de Noruega. El % d’europeus que no viuen en propietat, no es forçosament perquè no s’ho puguin pagar, sinó perquè això els permet no sobre endeutar-se i fer altres coses. El seu estalvi, el sistema financer el canalitza cap al finançament d’altres sectors d’activitat.
En el futur immediat serà fonamental variar el pes de l’habitatge en la cartera d’actius de les famílies catalanes, actualment de més del 80% d’acord amb les dades del Banc d’Espanya, per avançar cap a patrons més europeus, en que més que el manteniment a tota costa d’uns actius físics (habitatge) en detriment de l’esforç familiar en altres inversions com l’educació, s’opta per no perdre capital humà amb formes d’accés a l’habitatge alternatives a la propietat (lloguer, dret de superfície, etc) i polítiques públiques que garanteixin que aquest esforç no sigui en detriment d’altres inversions que garanteixen la productivitat a llarg termini.
Sota aquests paràmetres doncs, hi ha dos reptes sobre els quals l’administració ha d’actuar de forma eficient: la reversió de l’actual balança del parc de l’habitatge propietat-lloguer per fer augmentar el lloguer i la rehabilitació del parc d’habitatges existents, amb l’objectiu de posar a l’abast del mercat nova oferta d’habitatges i de millorar l’eficiència energètica, reduint l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.
Però aquests reptes no podran ser finançats de forma exclusiva per l’administració, caldrà la implicació del conjunt de la societat i, en aquest sentit, l’administració si que pot incentivar determinades polítiques: Mesures fiscals per promoure la rehabilitació i la dotació d’habitatges de lloguer. El foment de la creació de cooperatives de llogaters i propietaris. La transició dels actuals models de propietat i lloguer cap a models més flexibles i amb múltiples opcions. Fomentar la participació activa del Tercer Sector com a gestors del parc d’habitatge, tant dels habitatges socials com dels estocs provinents dels sectors cooperatius...
Francesc Sutrias
President de la Sectorial de Política Territorial d’ERC
Ricard Martínez
Secretari Nacional de Política Territorial d’ERC
Davant els nous reptes econòmics i nacionals, seria desitjable posar-nos d’acord en polítiques clau com són el dret a l’habitatge. I, amb tot el que ha succeït, seria desitjable contemplar aquesta política des d’unes altres òptiques.
La política d’habitatge comença per la tria del model econòmic i quin pes es vol que tingui el sector immobiliari. S’estima que per a una economia d’alt valor afegit, com la que volem que sigui la catalana, aquest pes ha d’estar entorn el 10 i el 12% del PIB lluny del 18-23% a que s’havia arribat en els punts àlgids de la bombolla. La raó es molt senzilla, els recursos financers que financen l’economia provenen tant de l’estalvi intern com internacional, i no són il•limitats si no es vol incórrer en endeutaments del sector privat amb l’exterior una vegada exhaurit l’estalvi intern insostenibles, com als que va arribar l’economia espanyola en el seu conjunt encara fins el 2010 xifrats en 3,1 bilions d’euros, un 285% del PIB. El sector immobiliari no genera increments de productivitat, es intensiu en la recepció d’estalvi en detriment d’altres sectors econòmics, propicia el sobre endeutament de les famílies i perpetua una força laboral poc qualificada.
El context europeu ens assenyala com històricament hi ha hagut una relació inversa entre la riquesa d’un país (PIB/càpita) i la tinença en propietat de l’habitatge. Els països més rics d’Europa sempre han tingut un % de propietaris-ocupants d’habitatge inferior a la mitjana europea amb l’excepció de Noruega. El % d’europeus que no viuen en propietat, no es forçosament perquè no s’ho puguin pagar, sinó perquè això els permet no sobre endeutar-se i fer altres coses. El seu estalvi, el sistema financer el canalitza cap al finançament d’altres sectors d’activitat.
En el futur immediat serà fonamental variar el pes de l’habitatge en la cartera d’actius de les famílies catalanes, actualment de més del 80% d’acord amb les dades del Banc d’Espanya, per avançar cap a patrons més europeus, en que més que el manteniment a tota costa d’uns actius físics (habitatge) en detriment de l’esforç familiar en altres inversions com l’educació, s’opta per no perdre capital humà amb formes d’accés a l’habitatge alternatives a la propietat (lloguer, dret de superfície, etc) i polítiques públiques que garanteixin que aquest esforç no sigui en detriment d’altres inversions que garanteixen la productivitat a llarg termini.
Sota aquests paràmetres doncs, hi ha dos reptes sobre els quals l’administració ha d’actuar de forma eficient: la reversió de l’actual balança del parc de l’habitatge propietat-lloguer per fer augmentar el lloguer i la rehabilitació del parc d’habitatges existents, amb l’objectiu de posar a l’abast del mercat nova oferta d’habitatges i de millorar l’eficiència energètica, reduint l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.
Però aquests reptes no podran ser finançats de forma exclusiva per l’administració, caldrà la implicació del conjunt de la societat i, en aquest sentit, l’administració si que pot incentivar determinades polítiques: Mesures fiscals per promoure la rehabilitació i la dotació d’habitatges de lloguer. El foment de la creació de cooperatives de llogaters i propietaris. La transició dels actuals models de propietat i lloguer cap a models més flexibles i amb múltiples opcions. Fomentar la participació activa del Tercer Sector com a gestors del parc d’habitatge, tant dels habitatges socials com dels estocs provinents dels sectors cooperatius...
Francesc Sutrias
President de la Sectorial de Política Territorial d’ERC
Ricard Martínez
Secretari Nacional de Política Territorial d’ERC