Infrastructures, i ara què?
El debat de les infraestructures ha estat un dels arguments que més hem utilitzat aquests darrers anys per refermar-nos en les nostres posicions nacionals. Les conclusions d’aquest debat generen un ampli consens en el conjunt de la societat catalana, fins i tot en les files dels partits unionistes, els quals han de justificar la manca d’inversions. D’altra banda però, és molt difícil prendre iniciatives unilaterals, en l’àmbit de les infraestructures, sense les competències apropiades ni els recursos econòmics adequats.
Amb la consulta per la independència decidirem, també, liquidar el model radial de l’Estat imposat per Felip V el 23 d'abril de 1720 amb el reglament que fixava un nou mapa de carreteres que Germà Bel el qualifica com "el dia inaugural de l'estat radial”.
Però, tot i haver popularitzat un debat tant complex, les infraestructures continuen necessitant consens, decisió, planificació, inversió constant i vista a mig i llarg termini, elements difícils d’aconseguir en l’actual situació política i social. Podem concloure que la incertesa de la convocatòria del referèndum agreujarà, encara més, l’actitud de l’Estat vers Catalunya en aquest tema, que ja és prou negativa en els pressupostos dels darrers anys amb nivells d’execució només del 35% i uns pressupostos per al 2013 absolutament negatius.
Així doncs, podríem dir que això de les infraestructures va per llarg, tan llarg com el que tardem a tenir un estat propi.
Tot i això, hi ha molt camp per córrer en aquest àmbit i es poden fer avenços de caràcter estructural i competencial, sempre i quan hi hagi la voluntat política per esprémer al límit la pressió sobre l’Estat, usant totes les eines polítiques, institucionals i, fins i tot, judicials.
La contracta de Rodalies, la gestió del Consorci de la Zona Franca, la gestió del Ports de Tarragona i Barcelona, l’Aeroport de Barcelona són un exemple d’estructures on hem de començar a posar fil a l’agulla i coordinar accions per aconseguir que el control de la gestió sigui cent per cent de Catalunya.
Ricard Martínez
Secretari Nacional de Política Territorial d'ERC
Amb la consulta per la independència decidirem, també, liquidar el model radial de l’Estat imposat per Felip V el 23 d'abril de 1720 amb el reglament que fixava un nou mapa de carreteres que Germà Bel el qualifica com "el dia inaugural de l'estat radial”.
Però, tot i haver popularitzat un debat tant complex, les infraestructures continuen necessitant consens, decisió, planificació, inversió constant i vista a mig i llarg termini, elements difícils d’aconseguir en l’actual situació política i social. Podem concloure que la incertesa de la convocatòria del referèndum agreujarà, encara més, l’actitud de l’Estat vers Catalunya en aquest tema, que ja és prou negativa en els pressupostos dels darrers anys amb nivells d’execució només del 35% i uns pressupostos per al 2013 absolutament negatius.
Així doncs, podríem dir que això de les infraestructures va per llarg, tan llarg com el que tardem a tenir un estat propi.
Tot i això, hi ha molt camp per córrer en aquest àmbit i es poden fer avenços de caràcter estructural i competencial, sempre i quan hi hagi la voluntat política per esprémer al límit la pressió sobre l’Estat, usant totes les eines polítiques, institucionals i, fins i tot, judicials.
La contracta de Rodalies, la gestió del Consorci de la Zona Franca, la gestió del Ports de Tarragona i Barcelona, l’Aeroport de Barcelona són un exemple d’estructures on hem de començar a posar fil a l’agulla i coordinar accions per aconseguir que el control de la gestió sigui cent per cent de Catalunya.
Ricard Martínez
Secretari Nacional de Política Territorial d'ERC