ENERGIA I PAÍS: una relació cabdal que cal abordar avui per encarar el futur.
Dins la concepció del procés de “construcció nacional” hom entén la necessitat de dotar-se d’elements i estructures de país que prioritzin els interessos propis i ens facin viables per funcionar. Durant aquests anys d’autonomia creixent n’han estat molts els exemples, com ara el sistema educatiu o sanitari. Però tenim, entre d’altres, una assignatura pendent i cabdal: l’energia.
No endebades, els estats són molt reticents a cedir sobirania en aquest àmbit atès la importància estratègica del sistema de generació (de quines fonts ens dotem), transport i distribució (planificació de xarxes i modernització) i comercialització d’energia (establiment de preus variables i fixes). I, en els pocs àmbits on hem pogut intervenir, com en la promoció de les energies renovables, no hem estat capaços ni d’entendre’ns, amb el resultat lamentable de tenir només un 8% de la generació neta de l’Estat, mentre que en paguem més del 20%. Un nou dèficit econòmic (que podem quantificar en uns 700 milions d’euros/any), però també ambiental i socioeconòmic.
Hem d’encarar, doncs, el debat energètic sense demora. I cal fer-ho, de manera coherent amb els objectius internacionals vinculants de reducció d’emissions i major eficiència (objectius europeus 20/20/20).
Aquests són els trets principals que a curt termini centraran el debat: “l’eficiència energètica” i les “xarxes elèctriques intel·ligents” o smart grids (percebudes, en un primer moment, a través de la instal·lació dels comptadors digitals, però que haurien de significar una autèntica modernització de la xarxa de transport i distribució d’electricitat). Tanmateix, i atesa la conjuntura elèctrica de l’estat (excés de parc de generació i estructura de costos), el debat no se centrarà en nous projectes de generació (ja sigui amb combustibles fòssils o renovables), tret de “l’autoconsum”, modalitat que consisteix en generar-te l’energia en el lloc del consum i poder fer un balanç a final d’any pagant només la diferència (i que caldria que el reglament fos aprovat sense més demora per part de l’Estat). Finalment, dos apunts relacionats amb l’aprovisionament d’energia. D’una banda, l’entrada en funcionament de la MAT (Línia de Molt Alta tensió) que ens interconnectarà amb Europa a través de França; i, d’altra, les prospeccions de “gas de pissarra” o shale gas que s’estan realitzant a diferents zones del Pirineu i Pre-Pirineu, un recurs fòssil d’alt impacte ambiental en la seva obtenció que està sacsejant el mercat internacional del gas (Estats Units ha passat en pocs anys de ser importador de gas a ser autosuficient a partir de l’explotació d’aquest gas fragmentat).
També és interessant veure fins a quin punt els propers anys es caracteritzaran per una reducció de la demanda (atès la menor activitat econòmica, l’entrada massiva de sistemes eficients -il·luminació led, ...- i la possibilitat, per mandat europeu, de l’autogeneració d’energia) i com aquesta situació afectarà a les empreses elèctriques que operen en el mercat. Podem veure operacions corporatives importants i caldrà tenir criteri i capacitat d’intervenir per preservar els nostres interessos. Per exemple, es posa en risc la viabilitat de moltes centrals de generació convencional, com són els cicles combinats amb gas natural, dissenyats per treballar una mitjana de 5.000 hores/any per poder assolir el rendiment financer previst i que actualment estan ja treballant per sota de les 3.000 hores.
Aquest risc es veu amplificat per una situació crítica a nivell econòmic derivat del “dèficit tarifari”, un altre aspecte cabdal que està marcant la regulació del sector durant tot el 2012 i que s’espera aparegui en breu un nou Reial Decret. Aquest dèficit, provinent del desfasament entre els “costos de generació” declarats (i acceptats per Regulador) i els “cobrats”, representarà quasi 30.000 milions d’euros a finals del 2012. El problema és doble: d’una volta el deute ja acumulat pels consumidors catalans d’uns 6.000 milions d’euros (un 20% del total i que equival a 1/8 del total del deute català); d’altra, el “nou deute” que es continua generant dia rere dia, i que sembla no tenir aturador. És un llast pel país (consumidors particulars, empreses de qualssevol sector, administracions...) que se suma a l’actual situació econòmica i posa en escac qualssevol pretensió de reactivació econòmica davant un potencial encariment del rebut elèctric a ritmes vertiginosos els propers anys. El Govern català pot fer ben poca cosa sobre aquest aspecte, puix no en té competències. Però atès l’impacte sobre la nostra economia, caldrà seguir de molt de prop els avanços legislatius que es produeixin, veure com s’hi pot influir i que, tant de bo, les decisions es prenguin sobre el coneixement real i auditat de l’estructura d’aquest deute i no es carregui la responsabilitat només a les energies renovables.
A nivell social tenim l’oportunitat, sense la pressió que significa la tramitació de nous projectes importants de generació renovable en el territori (parcs eòlics, energia solar, biomassa...), de consensuar els criteris socials, tècnics i econòmics que permetin que Catalunya desenvolupi tot el seu potencial renovable tan bon punt torni a ser possible. Sense aquest acord necessari, no podrem anar-nos deslligant de la dependència de l’energia nuclear i fòssil. I, si aquesta diversificació en les fonts és desitjable per sí mateixa, en l’equació dels propers anys pot esdevenir “obligada” si combinem un tancament de les centrals nuclears amb un encariment desmesurat del recurs fòssil.
Un darrer apunt sobre l’entramat industrial i de R+D associat al sector energètic. Hem “perdut” moltes empreses en els darrers anys (ja sigui empreses que han marxat o que han sigut adquirides per d’altres països, com per exemple, empreses d’aerogeneradors, operadors, de telecomunicacions aplicades al sector elèctric, ...). Això ens posa en una posició de dependència de tecnologia de tercers, que caldria minimitzar en la mesura del possible. El sector energètic sempre és un sector clau de l’economia, amb cicles d’inversió regulars i molt importants que caldria retornessin en part a l’economia del país. Per assolir-ho cal centralitzar i especialitzar l’entramat de centres de R+D avui massa dispers i ineficient, potenciar l’emprenedoria en el camp de les smart grid (renovables, gestió de la demanda, emmagatzematge, TIC, nous serveis), recolzar les empreses catalanes que actuen en el sector (fabricants, empreses de serveis energètics, distribuïdores elèctriques independents, ...) per fer-les tibar del sector i, també, captar inversions internacionals.
Aquesta relació esquemàtica de “qüestions obertes” en el futur energètic immediat del país –i que caldria anar aprofundint una a una- requereix, finalment, d’una visió a mig i llarg termini que doni un marc de referència i d’actuació. Amb l’estat de coneixement actual dels recursos energètics (disponibilitat, impactes, residus, ...), aquest futur no pot ser més que basat en energies renovables, però assolir-ho porta reptes socials i econòmics que caldrà veure com encaixar (canviar el model de creixement, context internacional on els països abandonen els objectius de major eficiència i menys emissions, ...) i fins a quin punt la societat en el seu conjunt està disposada a acceptar. En tot cas, sembla desitjable un període de “transició” que eviti el xoc frontal amb la realitat d’escassetat de recurs fòssil barat (que implicaria greus conseqüències socials i econòmiques) i per això cal a actuar des d’ara mateix.
Construir l’Estat que volem des d’avui, doncs, passa per saber aprofitar el context actual de crisi per repensar i fer evolucionar dràsticament l’estructura socioeconòmica del país per preparar-nos millor pel futur energètic renovable post-petroli, tal i com fan països com Alemanya. L’alta disponibilitat de recursos renovables locals, un mix energètic relativament diversificat i una interconnexió internacional raonable són elements favorables sobre els quals pensar el sistema energètic de Catalunya en l’horitzó del 2050.
Pep Salas. Investigador independent i emprenedor, col·laborador de la Sectorial de Medi Ambient i Energia d'ERC
No endebades, els estats són molt reticents a cedir sobirania en aquest àmbit atès la importància estratègica del sistema de generació (de quines fonts ens dotem), transport i distribució (planificació de xarxes i modernització) i comercialització d’energia (establiment de preus variables i fixes). I, en els pocs àmbits on hem pogut intervenir, com en la promoció de les energies renovables, no hem estat capaços ni d’entendre’ns, amb el resultat lamentable de tenir només un 8% de la generació neta de l’Estat, mentre que en paguem més del 20%. Un nou dèficit econòmic (que podem quantificar en uns 700 milions d’euros/any), però també ambiental i socioeconòmic.
Hem d’encarar, doncs, el debat energètic sense demora. I cal fer-ho, de manera coherent amb els objectius internacionals vinculants de reducció d’emissions i major eficiència (objectius europeus 20/20/20).
Aquests són els trets principals que a curt termini centraran el debat: “l’eficiència energètica” i les “xarxes elèctriques intel·ligents” o smart grids (percebudes, en un primer moment, a través de la instal·lació dels comptadors digitals, però que haurien de significar una autèntica modernització de la xarxa de transport i distribució d’electricitat). Tanmateix, i atesa la conjuntura elèctrica de l’estat (excés de parc de generació i estructura de costos), el debat no se centrarà en nous projectes de generació (ja sigui amb combustibles fòssils o renovables), tret de “l’autoconsum”, modalitat que consisteix en generar-te l’energia en el lloc del consum i poder fer un balanç a final d’any pagant només la diferència (i que caldria que el reglament fos aprovat sense més demora per part de l’Estat). Finalment, dos apunts relacionats amb l’aprovisionament d’energia. D’una banda, l’entrada en funcionament de la MAT (Línia de Molt Alta tensió) que ens interconnectarà amb Europa a través de França; i, d’altra, les prospeccions de “gas de pissarra” o shale gas que s’estan realitzant a diferents zones del Pirineu i Pre-Pirineu, un recurs fòssil d’alt impacte ambiental en la seva obtenció que està sacsejant el mercat internacional del gas (Estats Units ha passat en pocs anys de ser importador de gas a ser autosuficient a partir de l’explotació d’aquest gas fragmentat).
També és interessant veure fins a quin punt els propers anys es caracteritzaran per una reducció de la demanda (atès la menor activitat econòmica, l’entrada massiva de sistemes eficients -il·luminació led, ...- i la possibilitat, per mandat europeu, de l’autogeneració d’energia) i com aquesta situació afectarà a les empreses elèctriques que operen en el mercat. Podem veure operacions corporatives importants i caldrà tenir criteri i capacitat d’intervenir per preservar els nostres interessos. Per exemple, es posa en risc la viabilitat de moltes centrals de generació convencional, com són els cicles combinats amb gas natural, dissenyats per treballar una mitjana de 5.000 hores/any per poder assolir el rendiment financer previst i que actualment estan ja treballant per sota de les 3.000 hores.
Aquest risc es veu amplificat per una situació crítica a nivell econòmic derivat del “dèficit tarifari”, un altre aspecte cabdal que està marcant la regulació del sector durant tot el 2012 i que s’espera aparegui en breu un nou Reial Decret. Aquest dèficit, provinent del desfasament entre els “costos de generació” declarats (i acceptats per Regulador) i els “cobrats”, representarà quasi 30.000 milions d’euros a finals del 2012. El problema és doble: d’una volta el deute ja acumulat pels consumidors catalans d’uns 6.000 milions d’euros (un 20% del total i que equival a 1/8 del total del deute català); d’altra, el “nou deute” que es continua generant dia rere dia, i que sembla no tenir aturador. És un llast pel país (consumidors particulars, empreses de qualssevol sector, administracions...) que se suma a l’actual situació econòmica i posa en escac qualssevol pretensió de reactivació econòmica davant un potencial encariment del rebut elèctric a ritmes vertiginosos els propers anys. El Govern català pot fer ben poca cosa sobre aquest aspecte, puix no en té competències. Però atès l’impacte sobre la nostra economia, caldrà seguir de molt de prop els avanços legislatius que es produeixin, veure com s’hi pot influir i que, tant de bo, les decisions es prenguin sobre el coneixement real i auditat de l’estructura d’aquest deute i no es carregui la responsabilitat només a les energies renovables.
A nivell social tenim l’oportunitat, sense la pressió que significa la tramitació de nous projectes importants de generació renovable en el territori (parcs eòlics, energia solar, biomassa...), de consensuar els criteris socials, tècnics i econòmics que permetin que Catalunya desenvolupi tot el seu potencial renovable tan bon punt torni a ser possible. Sense aquest acord necessari, no podrem anar-nos deslligant de la dependència de l’energia nuclear i fòssil. I, si aquesta diversificació en les fonts és desitjable per sí mateixa, en l’equació dels propers anys pot esdevenir “obligada” si combinem un tancament de les centrals nuclears amb un encariment desmesurat del recurs fòssil.
Un darrer apunt sobre l’entramat industrial i de R+D associat al sector energètic. Hem “perdut” moltes empreses en els darrers anys (ja sigui empreses que han marxat o que han sigut adquirides per d’altres països, com per exemple, empreses d’aerogeneradors, operadors, de telecomunicacions aplicades al sector elèctric, ...). Això ens posa en una posició de dependència de tecnologia de tercers, que caldria minimitzar en la mesura del possible. El sector energètic sempre és un sector clau de l’economia, amb cicles d’inversió regulars i molt importants que caldria retornessin en part a l’economia del país. Per assolir-ho cal centralitzar i especialitzar l’entramat de centres de R+D avui massa dispers i ineficient, potenciar l’emprenedoria en el camp de les smart grid (renovables, gestió de la demanda, emmagatzematge, TIC, nous serveis), recolzar les empreses catalanes que actuen en el sector (fabricants, empreses de serveis energètics, distribuïdores elèctriques independents, ...) per fer-les tibar del sector i, també, captar inversions internacionals.
Aquesta relació esquemàtica de “qüestions obertes” en el futur energètic immediat del país –i que caldria anar aprofundint una a una- requereix, finalment, d’una visió a mig i llarg termini que doni un marc de referència i d’actuació. Amb l’estat de coneixement actual dels recursos energètics (disponibilitat, impactes, residus, ...), aquest futur no pot ser més que basat en energies renovables, però assolir-ho porta reptes socials i econòmics que caldrà veure com encaixar (canviar el model de creixement, context internacional on els països abandonen els objectius de major eficiència i menys emissions, ...) i fins a quin punt la societat en el seu conjunt està disposada a acceptar. En tot cas, sembla desitjable un període de “transició” que eviti el xoc frontal amb la realitat d’escassetat de recurs fòssil barat (que implicaria greus conseqüències socials i econòmiques) i per això cal a actuar des d’ara mateix.
Construir l’Estat que volem des d’avui, doncs, passa per saber aprofitar el context actual de crisi per repensar i fer evolucionar dràsticament l’estructura socioeconòmica del país per preparar-nos millor pel futur energètic renovable post-petroli, tal i com fan països com Alemanya. L’alta disponibilitat de recursos renovables locals, un mix energètic relativament diversificat i una interconnexió internacional raonable són elements favorables sobre els quals pensar el sistema energètic de Catalunya en l’horitzó del 2050.
Pep Salas. Investigador independent i emprenedor, col·laborador de la Sectorial de Medi Ambient i Energia d'ERC