La creació d’idees originals i inèdites és patrimoni exclusiu d’un grup molt reduït d’individus. Aquest col·lectiu és caracteritza, per sobre de tot, per l’aplicació del pensament divergent. Aquesta divergència intel·lectual sorgeix del dubte, s’alimenta de la memòria, i cristal·litza gràcies a la intuïció i la imaginació.

El gruix de la població, per contra, construeix sobre la base d’idees anteriors que, en el millor dels casos, són bones combinacions de creacions prèvies, i d’aquestes algunes reblen el procés amb una anàlisi crítica dels avantatges i inconvenients de cadascuna de les aportacions que pretenen combinar per, finalment, implementar només allò que excel·leix en cadascuna d’elles.

En l’entorn social i polític actual, sotmès al constrenyiment doctrinal propi de la globalització, i pel que fa a l'àmbit Europeu emmarcat en l’harmonització normativa comunitària, costa imaginar un escenari de gestió de crisi sota criteris nous i originals. Només un incontenible xovinisme pot dur a creure que això és possible.

L’autocomplaença i l’egomania són en general conductes reprovables, però quan aquestes accions les duu a terme el governant en temps de crisi són senzillament un acte d’irresponsabilitat.

Les fermes restriccions de mobilitat que va imposar la Xina al focus de l’epidèmia de COVID-19 a Wuhan indiquen que l’objectiu del govern de Pekin era evitar la pandèmia. Tot i els esforços del règim asiàtic, la coincidència del brot amb la mobilitat pròpia de l’any nou xinés, combinats amb la interdependència i la connectivitat global, van provocar que la propagació del virus superés les fronteres de l’aïllament.

Davant del contagi de malalties infeccioses només hi ha dues opcions, confiar en la resistència inmunològica col·lectiva (i assumir-ne els costos personals i polítics) o mirar de localitzar els focus de contagi i neutralitzar-los. L’aïllament és una mesura molt eficaç si es pot individualitzar mitjançant l’aplicació de tests, i és una mesura d’emergència davant de focus grupals, sigui quina sigui la mida, (com el cas de la conca d’Òdena o el mateix Wuhan) on el que es busca és la contenció.

No hi ha tercera via enfront d’aquestes dues estratègies, i pitjor, el camí del mig aboca al fracàs i a que tercers paguin un preu molt alt per les citades negligències tàctiques.

El Govern Espanyol busca un equilibri impossible entre l’impacte econòmic d’una aturada de país i l’aplicació de mesures de restricció d’activitat i mobilitat, però no ho diu per evitar assumir el cost polític que suposaria. Aquest equilibri insostenible es trenca cap a la banda de la saturació sanitària sistèmica, per presenciar, finalment, com el pes de les pèrdues humanes enfonsa la credibilitat de noves mesures ‘creatives’ d’un Estat que aparentment dona pals de cec.

Encara que no ho sembli, el desori no és inevitable, només cal estar obert a observar, analitzar i copiar. No només és legítim copiar, sinó que fer-ho és necessari i urgent.

Imitar estratègies d’èxit assimilables al model espanyol, però també evitar reproduir aquelles mecàniques que han fracassat a d’altres llocs, és essencial.

Però cal anar més enllà i adonar-se que al darrera de les accions i omissions sempre hi ha una intenció que transcendeix l’impacte puntual d’aquesta crisi i que abastarà efectes sobre la societat, l’economia i la política del nostre entorn immediat i segurament també mundial.

Aquesta crisi, per ara, ha aconseguit tapar l’escàndol de les comissions de la Casa Reial a Suïssa i les amenaces a l’amant del Rei emèrit, i això no és un assumpte menor, tampoc pels actors (o directors) que s’amaguen sempre entre bastidors.

Davant del dubte raonable que hi ha sobre quines conseqüències poden tenir les informacions arribades des de l’Estat Helvètic per la casa del Rei, un cop superat el tràngol de la pandèmia, la maquinària paraestatal s’ha posat a treballar.

El meu pensament lògic m’impedeix acceptar que un Estat que inverteix 300 milions d’euros en Serveis d’Intel·ligència i prospectiva no rebés cap alerta primerenca sobre l’amenaça del COVID19, ni tingués preparat un pla de contingència nacional per afrontar un risc pandèmic.

La histriònica rellevància que se li està donant a l’estament militar espanyol, el ridícul (i preocupant) llenguatge bèl·lic amb que s’articula la política comunicativa de la crisi, i la oscil·lació en els criteris operatius, em fan pensar que ‘l’Estat’ darrera l’Estat xiuxiueja a l’oïda del cap de l’executiu espanyol amb la intenció de confondre’l i allargar el màxim aquesta etapa.

És una estratègia de doble objectiu, per una banda preservar, com deia, la institució monàrquica i ressituar el model econòmic de la dreta com a remei als mals del COVID19, i per altra laminar la credibilitat del Govern de coalició espanyol amb vistes a una convocatòria electoral que retorni el poder als representants reals de l’establishment espanyol.

Afrontem l’albada d’una nova crisi econòmica que temptarà els organismes supraestatals d’instar als Governs d’aplicar polítiques d’austeritat. L’amenaça del paradigma liberal plana sobre l’entorn europeu mentre els lobbies econòmics es freguen les mans.

Hem de parlar de tot plegat i fer-ho de forma insistent, als mitjans i arreu. Cal impedir que s’imposi el marc mental d’unes ‘inevitables’ mesures d’austeritat, sobretot perquè no és cert que aquest sigui l’únic camí per afrontar els propers mesos i anys. M’agrada l’enfocament que aposta per veure en les crisis oportunitats i per això estic segur que no malbaratarem aquest segon embat i mirarem de desenvolupar estratègies de recuperació econòmica basades en la construcció i no en la destrucció; que serem capaços de treure profit de les potencialitats del nostre país i la seva gent; que aplicarem la resiliència però també la resistència, enfront l’atac a l’estat del benestar.

Imposar un altre marc mental és només responsabilitat nostra, i fa referència a les polítiques de classe. Aprofitem-ho.

Ramon Codina

Expert en Estudis Estratègics i Seguretat Internacional i membre de l’Executiva Sectorial de Seguretat I Protecció Civil

seguretat@esquerra.cat