Fa poc escoltàvem l'Andreu Van den Eynde al Suprem (arran de les qüestions prèvies del judici de l'1O) defensant el dret a l'autodeterminació i argumentava que els drets evolucionen, citant a la Clara Campoamor i la seva lluita perquè es reconegués el sufragi femení el 1931. Les dones voten a l'Estat Espanyol des del 1933, tot i que és evident que s'han assolit molts objectius durant aquest període, també és cert que no són suficients i darrerament tenim la percepció de que en alguns aspectes elementals, s'està retrocedint. Esperem que enguany i com ja va succeir l'any passat, les mobilitzacions al voltant del 8 de març sumin una majoria social al voltant de reivindicacions que no són només feministes, sinó que estan posant els drets humans al centre del debat. I aquesta és la virtut de la reivindicació de les dones per la igualtat, la igualtat des de la diferència.

Tornant als drets, i posant el focus en l'àmbit de la política territorial i l'urbanisme, trobem drets llargament reivindicats com el dret a l'habitatge, el dret a la ciutat, o el dret al desenvolupament sostenible i ens fixarem en el dret a incorporar la perspectiva de gènere a les polítiques urbanes. Un dret que no el volem exercir des de fora, com simples espectadores, sinó que el volem pensar i implementar activament -per meritocràcia, sense quotes- com a professionals amb responsabilitats en tots els àmbits, des de l'universitari (formant futures professionals, vital) fins al de la presa de decisions, sobretot en l'àmbit públic. Perquè com deia a Joan Foster, la política o la fas o te la fan.

Des de que el 1961 l'activista nord americana Jane Jacobs va escriure Mort i vida de les ciutats, la reclamació femenina de percebre l'urbanisme també des de la mirada de les dones ha estat constant i persistent arreu. A Catalunya per raons històriques evidents, ha costat una mica més encetar el debat i assolir el discurs de gènere amb normalitat i sense complexes a través del treball sectorial. Des dels escrits de l'arquitecta Anna Bofill el 1998 i 2005 a la Llei de barris de 2004, per citar els exemples que més han ajudat a crear i despertar una consciència que ha permès consolidar un discurs de polítiques de gènere que ja forma part de l'agenda de l'administració pública.

L'àmbit de la política municipal és el més proper a la ciutadania, i per tant, ara que s'acosten les eleccions municipals continuem formant i reclamant l’accés de les tècniques i professionals als llocs de decisió com les regidories d'urbanisme, i reivindiquem també la figura de l'arquitecte en cap, amb una clara visió de gènere per continuar posant en pràctica ja en versió 2.0 un dret llargament reivindicat i que de ben segur que continuarà vetllant per proporcionar a la ciutadania un hàbitat més segur, just i igualitari.

Ariadna Álvarez Garreta, arquitecta

Comissió sectorial de Política Territorial

territori@esquerra.cat