Sí, cal intervenir en el mercat de lloguer per a l'accés a l'habitatge
El discurs i missatge públics respecte les polítiques d’habitatge ha de reconèixer que no hi ha mesures úniques, unilaterals, infal·libles i fórmules magistrals. Les polítiques d’habitatge útils són complexes, diverses, abasten totes les administracions, multilaterals i que difícilment es poden copiar d’altres models.
I com que les mesures han de ser diverses i segurament totes necessàries, ens hauríem de preguntar si la implementació d’un paquet de mesures que facilitin l’accés a l’habitatge és positiu o no, encara que al paquet hi trobem a faltar d’altres mesures que considerem importants.
En el decret llei que el govern espanyol va portar a votació ara fa uns dies al Congreso hi havia mesures reivindicades per molts partits de l’esquerra. Pel que fa al lloguer i en resum:
D’acord, aquest decret no incorporava mesures de control de preus dels lloguers, probablement perquè aquestes mesures difícilment es podrien incorporar a un Decret llei per l’abast que impliquen. Però també és veritat que aquestes mesures, per si soles ja eren bones, si ens creiem que les polítiques han de ser diverses, etc.
Primer de tot cal dir que algunes mesures de control de preus del lloguer caldrà implementar, o millor dit, cal incrementar la intervenció administrativa en el mercat del lloguer.
Rellegint les dades podem arribar fàcilment a la conclusió que les mesures de control de preus de l’habitatge de lloguer no passarien només per un topall obligat dels preus, sinó per un conjunt de mesures, en les que la inversió pública en habitatge hauria de ser l’eix principal.
Pel que fa a les propostes de mecanismes obligatoris de control de preus, almenys les que es fan públiques, intenten implementar models d’altres països que tenen realitats urbanes, socials, d’inversió i de ràtios de lloguer/propietat molt diferents a les nostres.
Quan analitzem la proposta més aplaudida “El Die Mietpreisbremse” de la legislació alemanya i la legislació francesa ens trobem amb certes particularitats.
Pel que fa a les realitats urbanes, es parla de les polítiques d’habitatge a Berlín i Munic obviant que la primera té 800km quadrats i la segona en té 300, és a dir les dimensions de l’Àrea Metropolitana, és obvi que difícilment farem polítiques d’habitatge efectives comptant només els 100km quadrats del municipi de Barcelona.
Barcelona té avui un 30% d’habitatge de lloguer i un 60% d’habitatge de propietat, el 10% restant són altres tipologies de tinència.
La taxa de reposició per mantenir el parc d’habitatge estable respecte les necessitats del conjunt de la població a Barcelona està molt per sota dels 5 habitatges nous/any per cada 1000 habitants. Això provoca una crisi d’oferta, en part per la manca de sòl disponible i dels efectes de reducció de la inversió durant la crisi. Per contra, tenim que el 84’4% del parc d’habitatge a Barcelona és anterior al 1980, amb necessitats de rehabilitació d’aproximadament d’un terç. És aquí on hi ha la oportunitat de generació d’habitatge públic i/o habitatge protegit, partint de la corresponent intervenció de les administracions. D’altra banda cal tenir en compte la piràmide d’edats dels habitatges en propietat de majors de 65 anys que quedaran vacants tendencialment al llarg dels propers anys per causes naturals o migracions.
Amb tot això, ens tornem a fer la pregunta: cal incrementar la intervenció administrativa en el mercat del lloguer per fer reduir la taxa d’esforç d’accés a l’habitatge?
La resposta és clara, sí i quan abans millor. Primer de tot tenint en compte la nostra pròpia realitat social i urbanística, també sabent que les mesures són diverses i que no n’hi ha cap que per ella mateixa aporti solucions definitives, evitant mesures de caràcter populista (electoralista) que acaben sent foc d’encenalls i que, de vegades, porten altres danys col·laterals que van en contra de la política desitjada.
Per més informació, podeu llegir la versió detallada d'aquest article a:
https://www.esquerra.cat/uploads/20190131/argumentari_2019_1_30_mesures_control_preu_lloguer_RMartinez_FSutrias.pdf
Francesc Sutrias
President de la Sectorial de Política Territorial d'Esquerra Republicana
Ricard Martínez
Secretari Nacional de Política Territorial d'Esquerra Republicana
I com que les mesures han de ser diverses i segurament totes necessàries, ens hauríem de preguntar si la implementació d’un paquet de mesures que facilitin l’accés a l’habitatge és positiu o no, encara que al paquet hi trobem a faltar d’altres mesures que considerem importants.
En el decret llei que el govern espanyol va portar a votació ara fa uns dies al Congreso hi havia mesures reivindicades per molts partits de l’esquerra. Pel que fa al lloguer i en resum:
- Diferenciava entre arrendadors grans tenidors i persones físiques.
- Passava la durada mínima dels contractes a 7 i 5 anys respectivament.
- Garanteix el Dret de retorn en cas de causes no justificades de rescissió.
- Protegeix per 1ª vegada al llogater de bona fe davant un arrendador que no sigui propietari (per combatre les màfies).
- Les prorrogues per tàcita reconducció històricament d’any a any passen a ser de 3 anys en 3 anys.
- Es limita la pujada de la renda a l’IPC en els contractes de renda reduïda.
- Les despeses de formalització del contracte són a càrrec de la propietat per acabar amb sobrecostos que penalitzen al llogater.
- Posa topalls a les fiances que es poden demanar que no pot passar d’1 mes en els habitatges (reivindicació de tots els sectors socials)
- Bonifica el 95% de l’IBI en els contractes de lloguer de renda limitada
- Garanteix que els procediments de desnonament per impagament de lloguer es coordinin amb els serveis socials amb una modificació de la llei processal civil
D’acord, aquest decret no incorporava mesures de control de preus dels lloguers, probablement perquè aquestes mesures difícilment es podrien incorporar a un Decret llei per l’abast que impliquen. Però també és veritat que aquestes mesures, per si soles ja eren bones, si ens creiem que les polítiques han de ser diverses, etc.
Primer de tot cal dir que algunes mesures de control de preus del lloguer caldrà implementar, o millor dit, cal incrementar la intervenció administrativa en el mercat del lloguer.
Rellegint les dades podem arribar fàcilment a la conclusió que les mesures de control de preus de l’habitatge de lloguer no passarien només per un topall obligat dels preus, sinó per un conjunt de mesures, en les que la inversió pública en habitatge hauria de ser l’eix principal.
Pel que fa a les propostes de mecanismes obligatoris de control de preus, almenys les que es fan públiques, intenten implementar models d’altres països que tenen realitats urbanes, socials, d’inversió i de ràtios de lloguer/propietat molt diferents a les nostres.
Quan analitzem la proposta més aplaudida “El Die Mietpreisbremse” de la legislació alemanya i la legislació francesa ens trobem amb certes particularitats.
Pel que fa a les realitats urbanes, es parla de les polítiques d’habitatge a Berlín i Munic obviant que la primera té 800km quadrats i la segona en té 300, és a dir les dimensions de l’Àrea Metropolitana, és obvi que difícilment farem polítiques d’habitatge efectives comptant només els 100km quadrats del municipi de Barcelona.
Barcelona té avui un 30% d’habitatge de lloguer i un 60% d’habitatge de propietat, el 10% restant són altres tipologies de tinència.
La taxa de reposició per mantenir el parc d’habitatge estable respecte les necessitats del conjunt de la població a Barcelona està molt per sota dels 5 habitatges nous/any per cada 1000 habitants. Això provoca una crisi d’oferta, en part per la manca de sòl disponible i dels efectes de reducció de la inversió durant la crisi. Per contra, tenim que el 84’4% del parc d’habitatge a Barcelona és anterior al 1980, amb necessitats de rehabilitació d’aproximadament d’un terç. És aquí on hi ha la oportunitat de generació d’habitatge públic i/o habitatge protegit, partint de la corresponent intervenció de les administracions. D’altra banda cal tenir en compte la piràmide d’edats dels habitatges en propietat de majors de 65 anys que quedaran vacants tendencialment al llarg dels propers anys per causes naturals o migracions.
Amb tot això, ens tornem a fer la pregunta: cal incrementar la intervenció administrativa en el mercat del lloguer per fer reduir la taxa d’esforç d’accés a l’habitatge?
La resposta és clara, sí i quan abans millor. Primer de tot tenint en compte la nostra pròpia realitat social i urbanística, també sabent que les mesures són diverses i que no n’hi ha cap que per ella mateixa aporti solucions definitives, evitant mesures de caràcter populista (electoralista) que acaben sent foc d’encenalls i que, de vegades, porten altres danys col·laterals que van en contra de la política desitjada.
Per més informació, podeu llegir la versió detallada d'aquest article a:
https://www.esquerra.cat/uploads/20190131/argumentari_2019_1_30_mesures_control_preu_lloguer_RMartinez_FSutrias.pdf
Francesc Sutrias
President de la Sectorial de Política Territorial d'Esquerra Republicana
Ricard Martínez
Secretari Nacional de Política Territorial d'Esquerra Republicana