Una República lliure 100% renovable
Catalunya ha viscut, per desgràcia, un mantra de dir que som els millors. O, almenys, els millors del sud d’Europa. Realment, en el que som els millors és en dir que som els millors. De la mateixa manera que som els primers a pujar al tren. I, massa sovint, els primers a baixar-ne.
Segurament, i així les dades ho apunten, tenim comportaments i pautes més europees occidentals que la resta de veïns de la península. Ara bé, com a màxim podem ser campions peninsulars i poca cosa més. I pel que fa a energia, aquest triomfalisme se’n va per terra perquè estem a la cua.
Si avui Catalunya fos, tal com volem, un Estat plenament sobirà, tindríem el 8% d’energia primària d’origen renovable. I això és de vergonya pròpia i aliena. Els objectius 20/20/20 marcats per la Unió Europea serien incomplerts en 12 punts. No 1 o 2 punts, sinó 12!
Els que han tingut responsabilitats en energia a Catalunya des del 1980 no han fet bé les coses. Alguns d’aquests sempre han parlat de Dinamarca com a model de país. Doncs bé, el 2030 volen aconseguir que el 100% de la seva electricitat sigui d’origen renovable i el gruix dels parcs eòlics, tal com marca la legislació, compta amb un percentatge elevat de participació ciutadana i local en la gestió i en la titularitat.
Ni a Dinamarca ens apropem... ni a Portugal! Aquest darrer país ha assolit alguns dies de funcionament elèctric al 100% renovable a un nivell similar d’Islàndia o Costa Rica. A casa nostra, en canvi, més del 50% de l’electricitat és d’origen nuclear i una quarta part pot ser de centrals de cicle combinat. Pel que fa altres usos com climatització o mobilitat, pràcticament el 100% de l’energia ve de combustibles fòssils.
La planificació energètica de Catalunya ha pecat de 2 grans defectes: contaminant i centralista. La planificació i execució s’ha fet des del centralisme polític i el centralisme energètic. O sigui, el territori ha servit per a abastir la capital en lloc de promoure la proximitat de producció al consum (Km.0) sense tenir en compte i fer protagonista els petits municipis i les comarques, com s’ha comprovat amb els parcs eòlics. I, alhora, l’altre centralisme basat en un oligopoli energètic, per fer servir un eufemisme, que ha frenat les xarxes distribuïdes, la competència real, l’autoconsum i un model 100% democràtic.
Tant fa si té raó Antonio Turiel o Mariano Marzo en si hem arribat o no al peak oil. És igual, ja que hem d’eradicar d’una vegada per totes el petroli, gas i carbó.. i la nuclear. L’important és que hem de canviar a un model 100% distribuït i 100% renovable, o sigui democràtic i que no perjudiqui l’entorn. Que generar la pròpia energia sigui un dret humà bàsic, cosa que permetria lluitar contra la pobresa energètica.
Els ciutadans han de fer fins a 20 tràmits administratius com si fos un gran productor. Els propis ciutadans a títol individual o projectes de base com Viure de l’Aire del Cel, que ha tardat 8 anys per a erigir un sol molí. Burocràticament parlant, és més fàcil crear una central nuclear que posar-te plaques solars a la teulada quan hauria de ser tan fàcil com posar una antena de tv. La república lliure ha de substituir l’estela de la caseta i l’hortet d’en Macià per la casa i la placa solar.
A l’alfabet, abans de la E hi va la D. Abans de l’Energia hi va la Democràcia. Per això, necessitem arrencar d’una vegada per totes la Transició Energètica cap a una República Lliure 100% renovable (i de residu zero de pas). Un país lliure fet de persones lliures i amb el mínim impacte en l’entorn.
L’economista Pigou ja deia fa cent anys que les externalitats, els impactes no comptabilitzats en els comptes econòmics, s’havien d’incorporar a la comptabilitat normal. Internalitzem a la comptabilitat els impactes negatius al medi ambient i a la societat, però sobretot internalitzem que si no fem la Transició Energètica superarem els 1,5 graus amenaçants del canvi climàtic. I la Transició Energètica la farem fent la Transició Política cap a una República 100% lliure i 100% renovable.
Ferran Civit i Martí
Diputat i Portaveu d’Esquerra Republicana a la Comissió de Medi Ambient i president de la Comissió d’Investigació del Cas Castor
Segurament, i així les dades ho apunten, tenim comportaments i pautes més europees occidentals que la resta de veïns de la península. Ara bé, com a màxim podem ser campions peninsulars i poca cosa més. I pel que fa a energia, aquest triomfalisme se’n va per terra perquè estem a la cua.
Si avui Catalunya fos, tal com volem, un Estat plenament sobirà, tindríem el 8% d’energia primària d’origen renovable. I això és de vergonya pròpia i aliena. Els objectius 20/20/20 marcats per la Unió Europea serien incomplerts en 12 punts. No 1 o 2 punts, sinó 12!
Els que han tingut responsabilitats en energia a Catalunya des del 1980 no han fet bé les coses. Alguns d’aquests sempre han parlat de Dinamarca com a model de país. Doncs bé, el 2030 volen aconseguir que el 100% de la seva electricitat sigui d’origen renovable i el gruix dels parcs eòlics, tal com marca la legislació, compta amb un percentatge elevat de participació ciutadana i local en la gestió i en la titularitat.
Ni a Dinamarca ens apropem... ni a Portugal! Aquest darrer país ha assolit alguns dies de funcionament elèctric al 100% renovable a un nivell similar d’Islàndia o Costa Rica. A casa nostra, en canvi, més del 50% de l’electricitat és d’origen nuclear i una quarta part pot ser de centrals de cicle combinat. Pel que fa altres usos com climatització o mobilitat, pràcticament el 100% de l’energia ve de combustibles fòssils.
La planificació energètica de Catalunya ha pecat de 2 grans defectes: contaminant i centralista. La planificació i execució s’ha fet des del centralisme polític i el centralisme energètic. O sigui, el territori ha servit per a abastir la capital en lloc de promoure la proximitat de producció al consum (Km.0) sense tenir en compte i fer protagonista els petits municipis i les comarques, com s’ha comprovat amb els parcs eòlics. I, alhora, l’altre centralisme basat en un oligopoli energètic, per fer servir un eufemisme, que ha frenat les xarxes distribuïdes, la competència real, l’autoconsum i un model 100% democràtic.
Tant fa si té raó Antonio Turiel o Mariano Marzo en si hem arribat o no al peak oil. És igual, ja que hem d’eradicar d’una vegada per totes el petroli, gas i carbó.. i la nuclear. L’important és que hem de canviar a un model 100% distribuït i 100% renovable, o sigui democràtic i que no perjudiqui l’entorn. Que generar la pròpia energia sigui un dret humà bàsic, cosa que permetria lluitar contra la pobresa energètica.
Els ciutadans han de fer fins a 20 tràmits administratius com si fos un gran productor. Els propis ciutadans a títol individual o projectes de base com Viure de l’Aire del Cel, que ha tardat 8 anys per a erigir un sol molí. Burocràticament parlant, és més fàcil crear una central nuclear que posar-te plaques solars a la teulada quan hauria de ser tan fàcil com posar una antena de tv. La república lliure ha de substituir l’estela de la caseta i l’hortet d’en Macià per la casa i la placa solar.
A l’alfabet, abans de la E hi va la D. Abans de l’Energia hi va la Democràcia. Per això, necessitem arrencar d’una vegada per totes la Transició Energètica cap a una República Lliure 100% renovable (i de residu zero de pas). Un país lliure fet de persones lliures i amb el mínim impacte en l’entorn.
L’economista Pigou ja deia fa cent anys que les externalitats, els impactes no comptabilitzats en els comptes econòmics, s’havien d’incorporar a la comptabilitat normal. Internalitzem a la comptabilitat els impactes negatius al medi ambient i a la societat, però sobretot internalitzem que si no fem la Transició Energètica superarem els 1,5 graus amenaçants del canvi climàtic. I la Transició Energètica la farem fent la Transició Política cap a una República 100% lliure i 100% renovable.
Ferran Civit i Martí
Diputat i Portaveu d’Esquerra Republicana a la Comissió de Medi Ambient i president de la Comissió d’Investigació del Cas Castor