La gestió de l’aigua, un compromís republicà per l’eficàcia i la sostenibilitat
La gestió municipal del servies públics és un àmbit que interessa al republicanisme català i d’esquerres. Una gestió pública, transparent, participativa i sostenible del cicle integral de l’aigua. Aquest cicle és el paradigma de l’economia circular que promou la sostenibilitat ambiental dels recursos, com és l’aigua, des de la seva captació, explotació i ús, fins al seu retorn al medi.
1. La gestió de l’aigua a Catalunya té diverses escales i agents. A Catalunya, en l’àmbit nacional, el “Pla del Districte de la Conca Fluvial de Catalunya. Programa de Mesures” 2016-2020” és el pla hidrològic en execució. Una de les seves característiques és el marc normatiu que pren com a referència la Directiva Marc de l’Aigua de l’any 2000. Aquesta norma europea integrada en el nostre ordenament jurídic estipula la gestió de l’aigua l’assoliment de dos objectius: l’eficiència-cost i la participació ciutadana.
2. L’altre escala de participació és la municipal i supramunicipal. Els objectius de la gestió en termes d’eficiència -cost i participació són més difusos. La gestió municipal de l’aigua pot ser executada pel mateix ajuntament (El Morell, Tarragonès), per empreses completament públiques (Manresa, El Bages), mixtes o concessions per licitació (Lleida). La gestió pública de l’aigua a Catalunya assoleix el 47% dels municipis i només el 20% de la població catalana és atesa per la gestió pública (descomptant l’empresa mixta). La gestió municipal es regula per ordenances, regulacions i taxes. En poc casos hi ha un pla estratègic vers l’estalvi de l’aigua.
3. La recuperació de costos de la gestió de l’aigua és el millor indicador de l’eficiència del servei en termes de sostenibilitat financera. Actualment, a nivell de gestió nacional, els costos de recuperació (diferència entra els costos i els ingressos) són del 82% en l’abastament i del 57% en sanejament que també són competència municipal. És un servei que costa 1.277 milions d’euros però té uns ingressos de 903 M€, (amb dades de Catalunya del 2012 proporcionades per l’ACA). És a dir, que el cost eficiència és del 71% en l’àmbit català.
4. En l’àmbit municipal i supramunicipal, la lectura dels costos de les empreses públiques i mixtes és fa en els les auditores de comptes. Algunes d’aquestes presenten en la partida de guanys i pèrdues beneficis al voltant de 3M€ per a poblacions de 125.000 hab. o d’1M€ per a poblacions de 74.000 habitants fins als 34M€ per al voltant de 4,5M hab. servits. El que reflecteixen aquestes dades és la solvència de la gestió de l’aigua en l’àmbit municipal.
5. Aquests ingressos són o poden ser per la gestió municipal del subministrament, el sanejament, els serveis contra incendis, la depuració en EDAR, o altres. La importància d’una gestió transparent, sostenible dins de l’exercici de l’economia circular i eficient, en els costos, és fa evident per a la competitivitat del territori.
6. A escala municipal, la gestió de l’aigua és un model de servei de gran interès per la ciutadania, llavors per al republicanisme. La sobirania del servei és clau per entendre una república de catalans i catalanes construïda des de la base, ciutadà a ciutadà, municipi a municipi, ordenança a ordenança, regulació a regulació, amb participació i transparència en la gestió de la societat. Per que un administrat és sobirà del seu municipi , els recursos i els serveis quan participa activament de l’acció municipal del regidor, de l’equip de govern , de les comissions de treball i és objecte de l’administració. L’administrat és el centre i protagonista de l’administració de la gestió municipal.
7. Les conques hidrogràfiques són una dificultat a una economia circular en l’àmbit competencial de l’Estat i Catalunya que posen en contradicció el Pla Hidrològic Nacional i les polítiques de l’economia circular del renombrat Ministerio Para la Transición Ecológica. El cas el tenim amb la gestió de l’Ebre que és objecte de competitivitat territorial entre Catalunya i altres regions com Múrcia i València. És el primer aspecte ambiental a considerar en la política, primeríssim àmbit de la gestió ambiental, la política. Els transvasament a altres comunitats significa més capacitat de les conques receptores d’augmentar la competitivitat dels teixit industrial agroalimentari, agrícola i turístic d’altres regions espanyoles, o almenys, assegurar la productivitat durant períodes de sequera extrema, que és la tendència del canvi climàtica a la Conca del Mediterrani. És a dir, aquestes regions no poden créixer més econòmicament per que tenen un recurs limitant del creixement, l’aigua. És comprensible que les polítiques ambientals dels plans hidrològics i les polítiques econòmiques enfoquin la demanda del recurs aigua com un factor limitant de la competitivitat del teixit industrial i agrícola, no només a Catalunya, també en tot el corredor del Mediterrani. Però no fomentades en generar impactes negatius en la conca de l’Ebre com és l’elevació de la temperatura mitjana de l’aigua, la limitació del recurs per al desenvolupament dels usos productius i socials i la degradació del Delta, o simplement comprometre tant la productivitat com la sostenibilitat del teixit urbà com el teixit productiu de Catalunya.
8. Les dos grans solucions a aquest conflicte polític i ambiental són la deslocalització del teixit industrial i la reutilització. Per exemple, la indústria química del Camp de Tarragona, que en un inici es va beneficiar del transvasament de l’Ebre, actualment fomenta la reutilització de les aigües depurades de la depuradora Vilaseca-Salou per al consum industrial. També el cas de les aigües depurades del municipi de Reus per a usos agrícoles ,aprofitades per la comunitat de regants de nuclis veïns.
9. La gestió del sanejament de les aigües residuals fomenta l’economia circular, el mercat de subproductes, i per tant la minimització del consum de matèries primeres, i la protecció medi ambiental. En aquest sentit la depuració de les aigües residuals dels municipis catalans són fonamentals per fomentar la sostenibilitat al territori català. L’exemple el tenim en dos productes que genera l’aigua tractada: els fangs (biosòlids) i l’aigua.
10. La regeneració d’aigües afavoreix l’economia del reciclatge amb la reutilització de les aigües tractades. A Catalunya, es reutilitzen 32,11hm3 en 2017, majoritàriament per a ús ambiental, recreatiu i industrial.
11. Per a l’ús ambiental, l’exemple el dona la regeneració de l’aqüífer del Baix Llobregat contra la salinització del mateix l’aportació d’aigua a usos agrícoles, ambientals i municipals al delta del Llobregat. El gran repte de la reutilització de les aigües és retornar als aqüífer el màxim d’aigua depurada de la consumida (54% en usos urbans).
12. En general, del procés de depuració s’obté fang per a ús agrícola, 542.000 tones de fangs en 2017 anomenats biosòlids, que són el segon residu en volum més important que s’obté d’origen domèstic desprès des residus recollits selectivament, 716.256,13 tones en 2017 a Catalunya. El 80% es destina a agricultura i el 20% a jardineria tancant així el cicle de vida i el circuit d’economia circular.
13. L’economia circular és una estratègia regional que ha de permetre al republicanisme la sobirania sobre la sostenibilitat de la nació. Tant els aspectes de competitivitat econòmica com sostenibilitat financera són aspectes ambientals a determinar en la gestió del servei de les aigües promovent estratègies, finançament i tecnologia per a prevenir la sobre explotació del recurs i l’adaptació al canvi climàtic, més especialment en les conques compartides amb al tres regions. Comprometre la planificació regional amb la gestió més pròxima la ciutadà evidenciant la solvència en termes de cost-eficiència dels serveis municipals i l’educació ambiental per a la reutilització de les aigües i la educció del consums en tot el cicle.
Rafael Colom
Comissió sectorial de Medi Ambient i Energia
1. La gestió de l’aigua a Catalunya té diverses escales i agents. A Catalunya, en l’àmbit nacional, el “Pla del Districte de la Conca Fluvial de Catalunya. Programa de Mesures” 2016-2020” és el pla hidrològic en execució. Una de les seves característiques és el marc normatiu que pren com a referència la Directiva Marc de l’Aigua de l’any 2000. Aquesta norma europea integrada en el nostre ordenament jurídic estipula la gestió de l’aigua l’assoliment de dos objectius: l’eficiència-cost i la participació ciutadana.
2. L’altre escala de participació és la municipal i supramunicipal. Els objectius de la gestió en termes d’eficiència -cost i participació són més difusos. La gestió municipal de l’aigua pot ser executada pel mateix ajuntament (El Morell, Tarragonès), per empreses completament públiques (Manresa, El Bages), mixtes o concessions per licitació (Lleida). La gestió pública de l’aigua a Catalunya assoleix el 47% dels municipis i només el 20% de la població catalana és atesa per la gestió pública (descomptant l’empresa mixta). La gestió municipal es regula per ordenances, regulacions i taxes. En poc casos hi ha un pla estratègic vers l’estalvi de l’aigua.
3. La recuperació de costos de la gestió de l’aigua és el millor indicador de l’eficiència del servei en termes de sostenibilitat financera. Actualment, a nivell de gestió nacional, els costos de recuperació (diferència entra els costos i els ingressos) són del 82% en l’abastament i del 57% en sanejament que també són competència municipal. És un servei que costa 1.277 milions d’euros però té uns ingressos de 903 M€, (amb dades de Catalunya del 2012 proporcionades per l’ACA). És a dir, que el cost eficiència és del 71% en l’àmbit català.
4. En l’àmbit municipal i supramunicipal, la lectura dels costos de les empreses públiques i mixtes és fa en els les auditores de comptes. Algunes d’aquestes presenten en la partida de guanys i pèrdues beneficis al voltant de 3M€ per a poblacions de 125.000 hab. o d’1M€ per a poblacions de 74.000 habitants fins als 34M€ per al voltant de 4,5M hab. servits. El que reflecteixen aquestes dades és la solvència de la gestió de l’aigua en l’àmbit municipal.
5. Aquests ingressos són o poden ser per la gestió municipal del subministrament, el sanejament, els serveis contra incendis, la depuració en EDAR, o altres. La importància d’una gestió transparent, sostenible dins de l’exercici de l’economia circular i eficient, en els costos, és fa evident per a la competitivitat del territori.
6. A escala municipal, la gestió de l’aigua és un model de servei de gran interès per la ciutadania, llavors per al republicanisme. La sobirania del servei és clau per entendre una república de catalans i catalanes construïda des de la base, ciutadà a ciutadà, municipi a municipi, ordenança a ordenança, regulació a regulació, amb participació i transparència en la gestió de la societat. Per que un administrat és sobirà del seu municipi , els recursos i els serveis quan participa activament de l’acció municipal del regidor, de l’equip de govern , de les comissions de treball i és objecte de l’administració. L’administrat és el centre i protagonista de l’administració de la gestió municipal.
7. Les conques hidrogràfiques són una dificultat a una economia circular en l’àmbit competencial de l’Estat i Catalunya que posen en contradicció el Pla Hidrològic Nacional i les polítiques de l’economia circular del renombrat Ministerio Para la Transición Ecológica. El cas el tenim amb la gestió de l’Ebre que és objecte de competitivitat territorial entre Catalunya i altres regions com Múrcia i València. És el primer aspecte ambiental a considerar en la política, primeríssim àmbit de la gestió ambiental, la política. Els transvasament a altres comunitats significa més capacitat de les conques receptores d’augmentar la competitivitat dels teixit industrial agroalimentari, agrícola i turístic d’altres regions espanyoles, o almenys, assegurar la productivitat durant períodes de sequera extrema, que és la tendència del canvi climàtica a la Conca del Mediterrani. És a dir, aquestes regions no poden créixer més econòmicament per que tenen un recurs limitant del creixement, l’aigua. És comprensible que les polítiques ambientals dels plans hidrològics i les polítiques econòmiques enfoquin la demanda del recurs aigua com un factor limitant de la competitivitat del teixit industrial i agrícola, no només a Catalunya, també en tot el corredor del Mediterrani. Però no fomentades en generar impactes negatius en la conca de l’Ebre com és l’elevació de la temperatura mitjana de l’aigua, la limitació del recurs per al desenvolupament dels usos productius i socials i la degradació del Delta, o simplement comprometre tant la productivitat com la sostenibilitat del teixit urbà com el teixit productiu de Catalunya.
8. Les dos grans solucions a aquest conflicte polític i ambiental són la deslocalització del teixit industrial i la reutilització. Per exemple, la indústria química del Camp de Tarragona, que en un inici es va beneficiar del transvasament de l’Ebre, actualment fomenta la reutilització de les aigües depurades de la depuradora Vilaseca-Salou per al consum industrial. També el cas de les aigües depurades del municipi de Reus per a usos agrícoles ,aprofitades per la comunitat de regants de nuclis veïns.
9. La gestió del sanejament de les aigües residuals fomenta l’economia circular, el mercat de subproductes, i per tant la minimització del consum de matèries primeres, i la protecció medi ambiental. En aquest sentit la depuració de les aigües residuals dels municipis catalans són fonamentals per fomentar la sostenibilitat al territori català. L’exemple el tenim en dos productes que genera l’aigua tractada: els fangs (biosòlids) i l’aigua.
10. La regeneració d’aigües afavoreix l’economia del reciclatge amb la reutilització de les aigües tractades. A Catalunya, es reutilitzen 32,11hm3 en 2017, majoritàriament per a ús ambiental, recreatiu i industrial.
11. Per a l’ús ambiental, l’exemple el dona la regeneració de l’aqüífer del Baix Llobregat contra la salinització del mateix l’aportació d’aigua a usos agrícoles, ambientals i municipals al delta del Llobregat. El gran repte de la reutilització de les aigües és retornar als aqüífer el màxim d’aigua depurada de la consumida (54% en usos urbans).
12. En general, del procés de depuració s’obté fang per a ús agrícola, 542.000 tones de fangs en 2017 anomenats biosòlids, que són el segon residu en volum més important que s’obté d’origen domèstic desprès des residus recollits selectivament, 716.256,13 tones en 2017 a Catalunya. El 80% es destina a agricultura i el 20% a jardineria tancant així el cicle de vida i el circuit d’economia circular.
13. L’economia circular és una estratègia regional que ha de permetre al republicanisme la sobirania sobre la sostenibilitat de la nació. Tant els aspectes de competitivitat econòmica com sostenibilitat financera són aspectes ambientals a determinar en la gestió del servei de les aigües promovent estratègies, finançament i tecnologia per a prevenir la sobre explotació del recurs i l’adaptació al canvi climàtic, més especialment en les conques compartides amb al tres regions. Comprometre la planificació regional amb la gestió més pròxima la ciutadà evidenciant la solvència en termes de cost-eficiència dels serveis municipals i l’educació ambiental per a la reutilització de les aigües i la educció del consums en tot el cicle.
Rafael Colom
Comissió sectorial de Medi Ambient i Energia