El talent és com l’energia: ni es crea ni es destrueix, es transforma. I depèn de cada organització gestionar-lo amb encert.

L’Administració de la República catalana té l’obligació –l’imperatiu moral, diria- de governar el seu capital humà de manera que no es produeixin fuites de competències, habilitats i actituds. Tancar el sistema sense aïllar-lo, garantir l’estanqueïtat porosa del flux de coneixement... vet aquí el repte! En efecte, retenir aquests intangibles és un dels desafiaments cabdals que enfronta el sector públic en l’era de la informació.

Menció especial mereixen les persones servidores públiques properes a la fi del seu trajecte professional. Són posseïdores d’un itinerari vivencial prenyat de valuosos aprenentatges que corren el risc de perdre’s com els moments del replicant de Blade Runner. Permeteu-me la llicència cinèfila: si les naus en flames d’Orió són els problemes viscuts a cada unitat administrativa, els raigs C brillant a la Porta de Tannhaüser són les solucions trobades a infinitat de dilemes.

Però la jubilació no és la mort del funcionari sinó l’oportunitat de perpetuar-ne el llegat. Per això  ens cal una caixa d’eines que permeti reificar i socialitzar el talent dels nostres empleats abans de jubilar-se, dotant-los de les metodologies de treball i de la flexibilitat horària i funcional que afavoreixin la compartició d’un bagatge que convenim tan irrepetible com irrenunciable.

Alhora, els plans de formació interns de les administracions han d’incorporar aquest patrimoni com a font complementària d’expertesa, tot estimulant un diàleg intergeneracional orientat a l’excel·lència.

Perquè si l’experiència és un grau, malbaratar-la és un luxe que no ens podem permetre a l’albada d’un nou Estat que vol una nova Administració.
 
 
Josep Pena i Sant
Comissió sectorial d’Administracions Públiques
Esquerra Republicana
aapp@esquerra.cat