Els assessors, entre la polèmica i la necessitat
Novament, amb el nou mandat municipal, han estat objecte de polèmica político-mediàtica els anomenats “assessors” o càrrecs de confiança presents a les institucions, coincidint també amb l’aplicació de les limitacions previstes a la LRSAL. El seu paper està més qüestionat en moments com els actuals, amb una ciutadania afortunadament molt vigilant en els paràmetres d’ètica, austeritat i transparència a la vida política.
-De què parlem quan parlem d’assessors? Ens referim a la categoria de personal eventual prevista a les legislacions de funció pública. Aquest grup de treballadors públics es distingeix de la resta per les seves funcions, que són de confiança i d'assessorament especial, i pels sistemes d’accés (lliure nomenament) i de cessament (poden ser cessats discrecionalment). No cal confondre la figura dels assessors amb la dels directius públics, sovint també incardinats sota l’epígraf del personal eventual.
-De quants assessors estem parlant? Amb dades de 2015, Catalunya té aproximadament 901 eventuals o assessors sobre un total d’uns 315.177 empleats públics (font: Banc de Dades d’Ocupació Pública, Secretaria d’Administració i Funció Pública de la Generalitat). A tall d’exemple, i per tal de fer-nos una idea de les proporcions, en el cas dels departaments de la Generalitat estaríem parlant d’uns 135 eventuals sobre un total de 159.353 treballadors. En aquestes dades no s’hi compten els alts càrrecs ni els directius públics. Els ens parlamentaris catalans tenen 49 assessors sobre 650 treballadors, i la Diputació de Girona, 26 eventuals sobre 297 (font: plantilles i relacions de llocs de treball publicades).
No estem parlant, al meu criteri, d’un col·lectiu exageradament nombrós, considerant que la proporció global del país es concreta en un 0.3 % d’eventuals sobre el total de treballadors públics, tot i que no es poden menystenir puntes que ens apropen a un 10%, com és el cas d’algunes Diputacions, que denoten un índex de politització excessiu de la plantilla. En aquest sentit, és criticable que algunes administracions s’hagin acollit automàticament al topall màxim previst a la LRSAL sense efectuar una diagnosi prèvia de necessitats.
-Està justificada la figura? La majoria d’assessors de totes les formacions polítiques treballen de manera exemplar i amb una alta consideració del servei públic. Però també és veritat que en ocasions es produeixen pràctiques inacceptables: extralimitació de funcions, realització d’encàrrecs polítics poc confessables, o senzillament de vegades no es desenvolupa cap tasca, entenent el nomenament com una compensació a determinats serveis prestats.
Però al marge d’aquests casos, considero que la figura de l’assessor té moltes potencialitats en unes administracions sotmeses als reptes més complexos que mai han hagut d’encarar. Els assessors possibiliten una certa flexibilitat en les necessitats de recursos humans, incorporen una necessària visió dinàmica i aliena a les rigideses administratives, complementen la funció d’assessorament tècnic dels òrgans administratius i contribueixen en definitiva a millorar la presa de decisions del responsable polític. I tot això sense hipotecar les plantilles fixes de personal, ja que aquest personal cessa en el moment que ho fa qui els nomenà. Si afirmem que els temps actuals necessiten més que mai de la política, no escatimem instruments i talent a la política.
Passo tot seguit a proposar algunes vies de millora en el tractament de la figura dels eventuals:
-Cal parlar-ne amb transparència, evitant que la ciutadania percebi que es tracta d’un tema tabú. Malgrat la bona feina, encara hem de lamentar que no tots els portals de transparència municipals permeten accedir fàcilment a la informació sobre els eventuals.
-Per tal de no prendre-hi mal, és absolutament necessari separar el debat del personal eventual de la qüestió del finançament dels partits polítics.
-Les funcions del personal eventual s’han de correspondre amb les competències de l’ens que el nomena (i en paga la nòmina), incloent-hi els grups polítics, que contribueixen indiscutiblement a la formació de la voluntat de la institució.
-S’hauria de consensuar un límit màxim de personal eventual aplicable a les administracions catalanes, que podria calcular-se no només en funció de la població sinó ponderant altres paràmetres com ara la complexitat del territori, el pressupost o el conjunt del personal de l’ens. Tot plegat, sense limitar l’autonomia de cada ens tal com fa la LRSAL.
-Finalment, més que mai cal afinar en la selecció de les persones que fan aquesta funció. Els assessors també guanyaran acceptació mitjançant la seva competència professional i els resultats assolits. Hem d’abandonar pràctiques de nomenaments vinculats a lleialtats personals alienes a la institució. Qui té assessors al seu càrrec no hauria de deixar-se segrestar els nomenaments per part de càrrecs polítics externs que no responen a l’interès general de la institució. Només així podrem avançar cap a la necessària independència i professionalitat dels servidors públics catalans.
Jordi Martinoy i Camós
Comissió sectorial d'Adminsitracions Públiques
-De què parlem quan parlem d’assessors? Ens referim a la categoria de personal eventual prevista a les legislacions de funció pública. Aquest grup de treballadors públics es distingeix de la resta per les seves funcions, que són de confiança i d'assessorament especial, i pels sistemes d’accés (lliure nomenament) i de cessament (poden ser cessats discrecionalment). No cal confondre la figura dels assessors amb la dels directius públics, sovint també incardinats sota l’epígraf del personal eventual.
-De quants assessors estem parlant? Amb dades de 2015, Catalunya té aproximadament 901 eventuals o assessors sobre un total d’uns 315.177 empleats públics (font: Banc de Dades d’Ocupació Pública, Secretaria d’Administració i Funció Pública de la Generalitat). A tall d’exemple, i per tal de fer-nos una idea de les proporcions, en el cas dels departaments de la Generalitat estaríem parlant d’uns 135 eventuals sobre un total de 159.353 treballadors. En aquestes dades no s’hi compten els alts càrrecs ni els directius públics. Els ens parlamentaris catalans tenen 49 assessors sobre 650 treballadors, i la Diputació de Girona, 26 eventuals sobre 297 (font: plantilles i relacions de llocs de treball publicades).
No estem parlant, al meu criteri, d’un col·lectiu exageradament nombrós, considerant que la proporció global del país es concreta en un 0.3 % d’eventuals sobre el total de treballadors públics, tot i que no es poden menystenir puntes que ens apropen a un 10%, com és el cas d’algunes Diputacions, que denoten un índex de politització excessiu de la plantilla. En aquest sentit, és criticable que algunes administracions s’hagin acollit automàticament al topall màxim previst a la LRSAL sense efectuar una diagnosi prèvia de necessitats.
-Està justificada la figura? La majoria d’assessors de totes les formacions polítiques treballen de manera exemplar i amb una alta consideració del servei públic. Però també és veritat que en ocasions es produeixen pràctiques inacceptables: extralimitació de funcions, realització d’encàrrecs polítics poc confessables, o senzillament de vegades no es desenvolupa cap tasca, entenent el nomenament com una compensació a determinats serveis prestats.
Però al marge d’aquests casos, considero que la figura de l’assessor té moltes potencialitats en unes administracions sotmeses als reptes més complexos que mai han hagut d’encarar. Els assessors possibiliten una certa flexibilitat en les necessitats de recursos humans, incorporen una necessària visió dinàmica i aliena a les rigideses administratives, complementen la funció d’assessorament tècnic dels òrgans administratius i contribueixen en definitiva a millorar la presa de decisions del responsable polític. I tot això sense hipotecar les plantilles fixes de personal, ja que aquest personal cessa en el moment que ho fa qui els nomenà. Si afirmem que els temps actuals necessiten més que mai de la política, no escatimem instruments i talent a la política.
Passo tot seguit a proposar algunes vies de millora en el tractament de la figura dels eventuals:
-Cal parlar-ne amb transparència, evitant que la ciutadania percebi que es tracta d’un tema tabú. Malgrat la bona feina, encara hem de lamentar que no tots els portals de transparència municipals permeten accedir fàcilment a la informació sobre els eventuals.
-Per tal de no prendre-hi mal, és absolutament necessari separar el debat del personal eventual de la qüestió del finançament dels partits polítics.
-Les funcions del personal eventual s’han de correspondre amb les competències de l’ens que el nomena (i en paga la nòmina), incloent-hi els grups polítics, que contribueixen indiscutiblement a la formació de la voluntat de la institució.
-S’hauria de consensuar un límit màxim de personal eventual aplicable a les administracions catalanes, que podria calcular-se no només en funció de la població sinó ponderant altres paràmetres com ara la complexitat del territori, el pressupost o el conjunt del personal de l’ens. Tot plegat, sense limitar l’autonomia de cada ens tal com fa la LRSAL.
-Finalment, més que mai cal afinar en la selecció de les persones que fan aquesta funció. Els assessors també guanyaran acceptació mitjançant la seva competència professional i els resultats assolits. Hem d’abandonar pràctiques de nomenaments vinculats a lleialtats personals alienes a la institució. Qui té assessors al seu càrrec no hauria de deixar-se segrestar els nomenaments per part de càrrecs polítics externs que no responen a l’interès general de la institució. Només així podrem avançar cap a la necessària independència i professionalitat dels servidors públics catalans.
Jordi Martinoy i Camós
Comissió sectorial d'Adminsitracions Públiques