Crònica d'una jornada: les administracions públiques de la República Catalana
En Jordi Foz, president de la comissió sectorial d’Administracions Públiques i Justícia d’Esquerra Republicana, és l’encarregat de presentar la jornada. La construcció d'un nou estat és una oportunitat única per crear una Administració de bell nou, tot i també és cert que no hi ha cap garantia que el procés comporti per si sol tenir una administració pública millor. Senzillament és una oportunitat que no podem desaprofitar per pensar entre tots quina administració pública volem. Aquesta jornada s'emmarca en una campanya per reflexionar amb la societat civil quin país volem construir. Esquerra Republicana està convençuda que podem construir un país molt millor i per això es vol construir-lo reflexionant amb tothom. Per fer-ho és molt important tenir la mirada des de fora de l’administració pública però amb persones que hagin reflexionat sobre l’administració pública, aquesta é sla voluntat de la tercera taula de la jornada. Abans tindran lloc dues taules, una de Govern obert en el que es vol reflexionar sobre com construir una administració republicana que doni poder als funcionaris a través de la virtut cívica i alhora deures i responsabilitats, i d’altra banda, una altra sobre els nivells d'organització territorial, que ha de ser més propera al ciutadà i més simple. I per començar una ponència que doni una visió més global i acadèmica.
Quines administracions públiques hauríem de construir?
Per fer la ponència inicial, es compta amb la presència de’n Carles Ramió, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració per la UPF. Per començar a desglossar el model, primerament exposa dos eixos a tenir en compte a l’hora de desplegar-lo: dreta/esquerra i sobiranisme/unionisme. En l’eix social Esquerra Republicana s’enquadra en l’esquerra. A parer seu, fer una política d’esquerres en relació a l’Administració Pública és difícil i té dificultats. Fent un paral·lelisme, en l’àmbit de la política econòmica, l’esquerra sempre ho té més difícil per fer polítiques pròpies. Què és una política d’esquerra en relació a l’Administració Pública? En general, la dreta intenta reduir-la a la mínima expressió, en canvi l'esquerra defensa el caràcter públic en el marc d'un estat europeu del benestar. Per l’esquerra, cal defensar una Administració Pública forta i potent per aconseguir la màxima equitat social, convivència, cohesió social, solidaritat... Primer, per a fer-ho efectiu, s’ha de lluitar per una Administració Pública moderna i prestigiada socialment, sostenible a nivell econòmic i legitimada amb la complicitat de la ciutadania. En segon lloc, sovint l'esquerra confon la institució amb els col·lectius de la institució. Per exemple, quan es parla amb la universitat es parla amb el col·lectiu de professors, establint un diàleg de caràcter corporatiu. I tercer, la institució pública com a organització. Una bona política d'esquerra és no fer polítiques d'esquerres, es a dir, els criteris han de ser estrictament tècnics. Per exemple, algunes regions fan servir l'Administració Pública per fer polítiques socials, com ara contractar personal (Extremadura, Canàries, Andalusia...), les quals tenen molt personal amb baixa qualificació. Un altre exemple, en un moment de retallades, la baixada de les retribucions va en contra de l'Administració perque genera desmotivació, encara que a vegades no hi hagi més remei que fer-ho, una pràctica que resulta molt dolorosa, especialment per l'esquerra. Per exemple, retallar als alts funcionaris enlloc dels nivells baixos no és una política d'esquerres encertada, perque es dóna la paradoxa que els alts funcionaris cobren menys que en el sector privat mentre que els baixos cobren més que al sector privat. Hi ha una distorsió tècnica. L'altre eix és el sobiranisme/unionisme. La hipòtesi de partida és que es parteix de l'axioma que quan tinguem la independència i la capacitat d'autogovernar-nos tot funcionarà molt millor. En part és cert perque tenim unes qualitats més robustes, com a societat civil per exemple, però no necessàriament ha de ser així. Malgrat tenir competències en administració encara amb l’autonomia no s'ha innovat. Sí que, en general, els governs locals estan millor que a la resta d'Espanya, però en canvi la Generalitat de Catalunya ha estat una administració molt mediocre, sense cap diferència amb les administracions de l'Estat. En els rànkings, la Generalitat és de les pitjors, des d’un punt de vista organitzatiu i administratiu. Ens hem d'aplicar l'autocrítica si el que volem és millorar. Hi han amplis espais d'autonomia en el que es pot fer el 90% dels que proposen els experts per millorar l’administració, i en canvi no s'ha fet. A l’Administració Pública s'ha de partir de la modèstia i l'autocrítica. Tot plegat, per edificar una Espanya bis no val la pena posar-s'hi. Què hem de fer per una Administració Pública com a país? La primera mesura, o mesures, no serien organitzatives sinó institucionals. Primer, hem de diferenciar entre organització i administració. Estem obsessionats en la millora de les administracions perque siguin més eficients i donar millor serveis públics. Això és erroni. Per exemple, en alguna ocasió s’ha dit que l’Ajuntament de Barcelona és una empresa de serveis. Això no és cert, és una institució pública per la desenvolupament humà en tots els nivells i després és organització que dóna serveis. Per exemple, en el tràmits per obrir una empresa, un empresari hi invertirà si troba institucions públiques sòlides, serioses i que no canviaran les regles del joc, i no en funció de quan temps li costa aconseguir una llicència. Per tant, és un tema de valors. I això s'ha de fer a través processos de selecció que donin fortalesa. EN una ocasió, el conseller de Governació, Joan Carretero, va dir que la Generalitat no és una institució perque només té normes però en canvi no té regles del joc comunes i valors. Cada departament va a la seva, no hi ha regles comunes ni valors compartits. Tenim la dèria d’una direcció pública professional. L’Administració Pública ha de ser legitimada socialment i es creia que això s’aconseguia amb uns serveis públics de qualitat. Això s'ha aconseguit, donar uns serveis públics de qualitat. Un miracle ibèric! A pesar d'això la societat estima l’Administració, perque és una societat una mica malalta, una societat buròfona, odia als funcionaris públics. Perque la societat no s’estima l’Administració? Què hem fet malament els darrers 30 o 40 anys en relació als països del voltant? Doncs, no hem sigut transparents a diferència de països europeus. Catalunya no tenia una llei de Transparència, igual que Xipre, Malta i el Vaticà. Respecte l’accés a la informació, no tenim sistemes sofisticats de rendiment de comptes, fonamentalment econòmic, el ciutadà vols saber en que es gasta fins a l’últim euro. Tot allò que pot comportar complicitat amb la societat no s'ha fet, així s’entén que els ciutadans no se l’estimin. No es veu com es prenen les decisions i com es gasten els diners, ens amaguem darrera la cortina per prendre les decisions, hi ha la percepció que som clientelars (és cert) i corruptes (no és cert). Són injustes aquestes imputacions. Per tot això, hauríem de dedicar els màxims esforços, de cara al nou estat, a les grans institucions: un banc central, agències reguladores, agència tributària, justícia, diplomàcia i comerç exterior. Tot això ja s'està treballant una mica però de forma totalment caòtica, perque no hi ha unes bases de futur. El cos diplomàtic per exemple, no hi ha un model de disseny de com es vol fer un model públic de l'Administració. I cadascú ho fa a la seva manera. S'ha de treballar amb criteri, a nivell estrictament organitzatiu i de gestió. Es treballa per fer més elegant l'Administració, els partenariats públics, privats, l'externalització... En Carles Ramió reconeix que ell mateix és vist com un anti-externalització, però això no és cert, no està en contra l’externalització. Si volem un model d’Administració Pública de benestar és imprescindible una col·laboració pública/privada i més tenint en compte la complexitat d’arribar a tot arreu. En tot cas, s’ha d’estar en contra de la mala externalització, no de l'externalització en si mateixa. Tampoc és cert que sempre sigui més eficient el sector privat, depèn del cas. Tot seguit tracta de la intel·ligència institucional i organitzativa. Un àmbit funcional de futur és un àmbit funcional de gestió de la informació. Cada vegada tenim un Administració Pública més complexa, amb processos d'avaluació complexes. Fa falta un col·lectiu professional que ens aporti intel·ligència de dades i d'informació, no tenim avui per avui ni les dades més bàsiques de caràcter econòmic. El polítics tenen la funció de fer power points, fer el model. Aquesta jornada per exemple és per fer power point. Després els funcionaris han de fer el word, en canvi l’excel el tenim totalment oblidat, necessitem més informació de dades. Actualment s'està retallant de forma caòtica, el que retallem no té l'impacte previst perque no tenim informació correcta. Per exemple, una retallada de 1 euro en benestar social pot comportar un increment de 3 euros en salut. Això intuïtivament ho tenim clar però no tenim dades per corroborar-ho. Un altre exemple, els mediadors locals fan una tasca important, amb mediació a tots els nivells. Però en el context de retallades la seva feina no és vista com a fonamental perque és té la noció que és un servei de confort, d’aquesta manera es fotran persones al carrer i no es tindrà cap dada per argumentar el valor econòmic que aporten. Simplement es tracta de fer sumes i restes però amb una bona base. De cada 10 intervencions de mediació, quantes haurien acabat als jutjats? Quantes haurien acabat en un acte delictiu? Amb costos judicials i de presó... Per tant, la mediació també aporta estalvi econòmic. En resum, s'ha d'invertir en intel·ligència funcional. Respecte a la gestió de recursos humans, en una Administració Pública més petita que l'actual hi ha coses que podem fer tranquil·lament des del sector privat. Si volem canviar la gestió de l’Administració Pública, això es farà canviant la part de dalt del cervell, la direcció pública. Amb molts menys funcionaris i més laborals, però sobretot amb la política de recursos humans. Es parla molt d’avaluació i de compliment, és com un pastís de diferents pisos, però la base són els sistemes d'accés a la funció pública, que siguin meritocràtics de veritat, això influeix amb la qualitat de les administracions. Per exemple, la UPF figura entre les 16 universitats del món de les de menys de 50 anys, però de les de menys de 25 anys és la segona del món. Perque surt tant bé en els rànquings? La única raó de l'èxit és un sistema brutalment meritocràtic en la selecció del professorat. Els millors són els únics que es queden.
Podeu llegir la crònica completa en aquest enllaç:
http://www.esquerra.cat/documents/cronica-administracions.pdf
Podeu visualitzar el vídeo de la jornada en aquest enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=OQ7nOJcTHRY
Francesc Sànchez
Tècnic de polítiques sectorials
Quines administracions públiques hauríem de construir?
Per fer la ponència inicial, es compta amb la presència de’n Carles Ramió, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració per la UPF. Per començar a desglossar el model, primerament exposa dos eixos a tenir en compte a l’hora de desplegar-lo: dreta/esquerra i sobiranisme/unionisme. En l’eix social Esquerra Republicana s’enquadra en l’esquerra. A parer seu, fer una política d’esquerres en relació a l’Administració Pública és difícil i té dificultats. Fent un paral·lelisme, en l’àmbit de la política econòmica, l’esquerra sempre ho té més difícil per fer polítiques pròpies. Què és una política d’esquerra en relació a l’Administració Pública? En general, la dreta intenta reduir-la a la mínima expressió, en canvi l'esquerra defensa el caràcter públic en el marc d'un estat europeu del benestar. Per l’esquerra, cal defensar una Administració Pública forta i potent per aconseguir la màxima equitat social, convivència, cohesió social, solidaritat... Primer, per a fer-ho efectiu, s’ha de lluitar per una Administració Pública moderna i prestigiada socialment, sostenible a nivell econòmic i legitimada amb la complicitat de la ciutadania. En segon lloc, sovint l'esquerra confon la institució amb els col·lectius de la institució. Per exemple, quan es parla amb la universitat es parla amb el col·lectiu de professors, establint un diàleg de caràcter corporatiu. I tercer, la institució pública com a organització. Una bona política d'esquerra és no fer polítiques d'esquerres, es a dir, els criteris han de ser estrictament tècnics. Per exemple, algunes regions fan servir l'Administració Pública per fer polítiques socials, com ara contractar personal (Extremadura, Canàries, Andalusia...), les quals tenen molt personal amb baixa qualificació. Un altre exemple, en un moment de retallades, la baixada de les retribucions va en contra de l'Administració perque genera desmotivació, encara que a vegades no hi hagi més remei que fer-ho, una pràctica que resulta molt dolorosa, especialment per l'esquerra. Per exemple, retallar als alts funcionaris enlloc dels nivells baixos no és una política d'esquerres encertada, perque es dóna la paradoxa que els alts funcionaris cobren menys que en el sector privat mentre que els baixos cobren més que al sector privat. Hi ha una distorsió tècnica. L'altre eix és el sobiranisme/unionisme. La hipòtesi de partida és que es parteix de l'axioma que quan tinguem la independència i la capacitat d'autogovernar-nos tot funcionarà molt millor. En part és cert perque tenim unes qualitats més robustes, com a societat civil per exemple, però no necessàriament ha de ser així. Malgrat tenir competències en administració encara amb l’autonomia no s'ha innovat. Sí que, en general, els governs locals estan millor que a la resta d'Espanya, però en canvi la Generalitat de Catalunya ha estat una administració molt mediocre, sense cap diferència amb les administracions de l'Estat. En els rànkings, la Generalitat és de les pitjors, des d’un punt de vista organitzatiu i administratiu. Ens hem d'aplicar l'autocrítica si el que volem és millorar. Hi han amplis espais d'autonomia en el que es pot fer el 90% dels que proposen els experts per millorar l’administració, i en canvi no s'ha fet. A l’Administració Pública s'ha de partir de la modèstia i l'autocrítica. Tot plegat, per edificar una Espanya bis no val la pena posar-s'hi. Què hem de fer per una Administració Pública com a país? La primera mesura, o mesures, no serien organitzatives sinó institucionals. Primer, hem de diferenciar entre organització i administració. Estem obsessionats en la millora de les administracions perque siguin més eficients i donar millor serveis públics. Això és erroni. Per exemple, en alguna ocasió s’ha dit que l’Ajuntament de Barcelona és una empresa de serveis. Això no és cert, és una institució pública per la desenvolupament humà en tots els nivells i després és organització que dóna serveis. Per exemple, en el tràmits per obrir una empresa, un empresari hi invertirà si troba institucions públiques sòlides, serioses i que no canviaran les regles del joc, i no en funció de quan temps li costa aconseguir una llicència. Per tant, és un tema de valors. I això s'ha de fer a través processos de selecció que donin fortalesa. EN una ocasió, el conseller de Governació, Joan Carretero, va dir que la Generalitat no és una institució perque només té normes però en canvi no té regles del joc comunes i valors. Cada departament va a la seva, no hi ha regles comunes ni valors compartits. Tenim la dèria d’una direcció pública professional. L’Administració Pública ha de ser legitimada socialment i es creia que això s’aconseguia amb uns serveis públics de qualitat. Això s'ha aconseguit, donar uns serveis públics de qualitat. Un miracle ibèric! A pesar d'això la societat estima l’Administració, perque és una societat una mica malalta, una societat buròfona, odia als funcionaris públics. Perque la societat no s’estima l’Administració? Què hem fet malament els darrers 30 o 40 anys en relació als països del voltant? Doncs, no hem sigut transparents a diferència de països europeus. Catalunya no tenia una llei de Transparència, igual que Xipre, Malta i el Vaticà. Respecte l’accés a la informació, no tenim sistemes sofisticats de rendiment de comptes, fonamentalment econòmic, el ciutadà vols saber en que es gasta fins a l’últim euro. Tot allò que pot comportar complicitat amb la societat no s'ha fet, així s’entén que els ciutadans no se l’estimin. No es veu com es prenen les decisions i com es gasten els diners, ens amaguem darrera la cortina per prendre les decisions, hi ha la percepció que som clientelars (és cert) i corruptes (no és cert). Són injustes aquestes imputacions. Per tot això, hauríem de dedicar els màxims esforços, de cara al nou estat, a les grans institucions: un banc central, agències reguladores, agència tributària, justícia, diplomàcia i comerç exterior. Tot això ja s'està treballant una mica però de forma totalment caòtica, perque no hi ha unes bases de futur. El cos diplomàtic per exemple, no hi ha un model de disseny de com es vol fer un model públic de l'Administració. I cadascú ho fa a la seva manera. S'ha de treballar amb criteri, a nivell estrictament organitzatiu i de gestió. Es treballa per fer més elegant l'Administració, els partenariats públics, privats, l'externalització... En Carles Ramió reconeix que ell mateix és vist com un anti-externalització, però això no és cert, no està en contra l’externalització. Si volem un model d’Administració Pública de benestar és imprescindible una col·laboració pública/privada i més tenint en compte la complexitat d’arribar a tot arreu. En tot cas, s’ha d’estar en contra de la mala externalització, no de l'externalització en si mateixa. Tampoc és cert que sempre sigui més eficient el sector privat, depèn del cas. Tot seguit tracta de la intel·ligència institucional i organitzativa. Un àmbit funcional de futur és un àmbit funcional de gestió de la informació. Cada vegada tenim un Administració Pública més complexa, amb processos d'avaluació complexes. Fa falta un col·lectiu professional que ens aporti intel·ligència de dades i d'informació, no tenim avui per avui ni les dades més bàsiques de caràcter econòmic. El polítics tenen la funció de fer power points, fer el model. Aquesta jornada per exemple és per fer power point. Després els funcionaris han de fer el word, en canvi l’excel el tenim totalment oblidat, necessitem més informació de dades. Actualment s'està retallant de forma caòtica, el que retallem no té l'impacte previst perque no tenim informació correcta. Per exemple, una retallada de 1 euro en benestar social pot comportar un increment de 3 euros en salut. Això intuïtivament ho tenim clar però no tenim dades per corroborar-ho. Un altre exemple, els mediadors locals fan una tasca important, amb mediació a tots els nivells. Però en el context de retallades la seva feina no és vista com a fonamental perque és té la noció que és un servei de confort, d’aquesta manera es fotran persones al carrer i no es tindrà cap dada per argumentar el valor econòmic que aporten. Simplement es tracta de fer sumes i restes però amb una bona base. De cada 10 intervencions de mediació, quantes haurien acabat als jutjats? Quantes haurien acabat en un acte delictiu? Amb costos judicials i de presó... Per tant, la mediació també aporta estalvi econòmic. En resum, s'ha d'invertir en intel·ligència funcional. Respecte a la gestió de recursos humans, en una Administració Pública més petita que l'actual hi ha coses que podem fer tranquil·lament des del sector privat. Si volem canviar la gestió de l’Administració Pública, això es farà canviant la part de dalt del cervell, la direcció pública. Amb molts menys funcionaris i més laborals, però sobretot amb la política de recursos humans. Es parla molt d’avaluació i de compliment, és com un pastís de diferents pisos, però la base són els sistemes d'accés a la funció pública, que siguin meritocràtics de veritat, això influeix amb la qualitat de les administracions. Per exemple, la UPF figura entre les 16 universitats del món de les de menys de 50 anys, però de les de menys de 25 anys és la segona del món. Perque surt tant bé en els rànquings? La única raó de l'èxit és un sistema brutalment meritocràtic en la selecció del professorat. Els millors són els únics que es queden.
Podeu llegir la crònica completa en aquest enllaç:
http://www.esquerra.cat/documents/cronica-administracions.pdf
Podeu visualitzar el vídeo de la jornada en aquest enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=OQ7nOJcTHRY
Francesc Sànchez
Tècnic de polítiques sectorials