Crònica d'una jornada: Reptes de pau i seguretat a la República Catalana
En l’actual debat de construcció de la futura República Catalana, el model de seguretat s’ha erigit com una de les qüestions més polèmiques pel seu profund caràcter polític i ideològic que enfronta dues posicions diametralment oposades: el pacifisme i el militarisme com a estructura d’estat. Però més enllà d’aquesta dicotomia, la celebració d’aquesta jornada ens va mostrar que és possible trobar un punt d’equilibri en bastir una República Catalana que sigui avantguarda de la cultura de la pau i al mateix temps articular unes polítiques públiques de seguretat en funció dels riscos i amenaces que tinguem com a país i alhora atendre els compromisos que en matèria de seguretat com a nou estat tinguem encomanats.
BLOC I. UN ESTAT DE PAU
El primer bloc de la jornada va anar dedicat a “Un estat de pau”. De què ens hem de protegir? Quins són els riscos i les amenaces? L’eina que ens ha de protegir pot ser en si mateixa una amenaça o un risc? Quins principis rectors? Quines línies d’acció? Amb aquestes preguntes, en David Minoves, secretari de la sectorial de Cooperació, Pau i Solidaritat i ex-director de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), va incitar al debat.
Quins són els riscos i amenaces?
El primer en parlar va ser Rafael Grasa, president de l’Institut Català Internacional per la Pau. El primer que va esgrimir és que no hi ha presses en abordar la qüestió i que cal fer-ho serenament. Pel que fa al procés de transició nacional, assenyala que tot fa preveure que anem a un escenari de confrontació encaminat cap a la declaració unilateral d’independència i la pugna pel reconeixement internacional, que es pot allargar 5 o 6 anys, i que comprendrà la negociació de tractats, ja que els tractats signats per l’estat espanyol no tenen perquè ser d’aplicació immediata a la República Catalana. Com qualsevol estat, tindrem tres polítiques públiques irrenunciables i interrelacionades encara que separades: seguretat, defensa i pau. Aquestes polítiques ens vindran condicionades pel context europeu però en el que no hi haurà l’obligació de tenir un exèrcit propi. Actualment vivim en la societat del risc, una relació de possibilitats i probabilitats en que és impossible protegir-se de tot. Davant d’això, cal definir estratègies davant els riscos, les amenaces i els perills. En l’estratègia militar es treballa en l’escenari Worst Case (el pitjor dels escenaris possibles) però nosaltres no tenim perque fer-ho així. En la seguretat europea els riscos són molt elevats, hi ha factors unidimensionals que determinen riscos i amenaces en molts àmbits tenint en compte que el primer són les persones: perill nuclear, terrorisme internacional, desestabilització externa dels estats, espai cibernètic, crim organitzat, vulnerabilitat energètica, d’infrastructures públiques... En canvi, no hi ha a Europa amenaces territorials creïbles, si ara s’haguessin de constituir exèrcits per defensar la integritat territorial serien limitadíssims, serien molt reduïts, sense conscripció i molt mòbils. En tot cas, hi ha vulnerabilitat de control de fronteres, de seguretat externa i una creixent vulnerabilitat tecnològica i cibernètica.
El següent en tractar la qüestió va ser en Pere Ortega, del Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs. Va començar, fent referència al procés de transició nacional, que el poder no s’ha de delegar sinó que s’ha d’exercir, en al·lusions a la declaració unilateral d’independència, tanmateix només és una declaració formal. Cal tenir present que Catalunya, en el millor dels casos, serà independent a través del diàleg i el reconeixement mutu. Entrant en la qüestió, va diferenciar entre seguretat i defensa. Un estat català s'ha de preocupar de la defensa però no cal necessàriament que tingui un exèrcit o bé el pot compartir amb els estats veïns. Quins són els riscos i amenaces actualment de l'estat espanyol? Cap d'ells no necessita d'una defensa armada, l'únic escenari que fa necessari un exèrcit és per la desestabilització externa dels estats, les forces armades només s'utilitzen per participar en missions internacionals. Així doncs, cap dels escenaris previsibles fan necessaris un exèrcit de defensa. L’Estratègia s’ha de centrar en el diàleg i el compromís mutu amb l’estat espanyol.
El tercer en parlar va ser en Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau. Tal i com ja havien dit els que el van precedir, en matèria de seguretat primer cal avaluar riscos i amenaces i després veure que és necessari. Des d’aquesta perspectiva proposa anar més enllà, no cal seguir les inèrcies del que s’ha fet, cal imaginació per fer les coses diferents. Tot depèn de la concepció de seguretat que es tingui, la percepció de riscos i amenaces depèn de la perspectiva de seguretat que es tingui. En l’actualitat, en els models de seguretat s’ha anat situant posar les persones en primer lloc. Fent una anàlisi ràpida, quines són les primeres causes de mort no desitjades? A Catalunya és el model de vida no saludable, accidents de trànsit, la mort de dones per violència masclista... Ara a més, en el procés de crisi, la marginació està afectant a la seguretat personal a causa dels suïcidis. En un altre sentit, les infraestructures energètiques com la nuclear i magatzems de gas són un perill real, a part de desastres naturals, com ara els incendis. Una altra vessant és la criminalitat, ja que a Catalunya hi ha hagut una certa infiltració de grups criminals del crim organitzat. I pel que fa a la seguretat territorial, avui hi ha una crisi en l’àmbit militar per l’amenaça terrorista, ja que la resposta militar no és un instrument adequat i eficaç. Per acabar, la hipòtesi que Catalunya sigui envaïda militarment la considera altament improbable i fora de tota lògica en el marc europeu.
Podeu llegir la crònica completa de la jornada de treball en aquest enllaç:
http://www.esquerra.cat/documents/cronica_2013-10-19_pau-i-seguretat_def.pdf
Francesc Sànchez
Tècnic de polítiques sectorials
BLOC I. UN ESTAT DE PAU
El primer bloc de la jornada va anar dedicat a “Un estat de pau”. De què ens hem de protegir? Quins són els riscos i les amenaces? L’eina que ens ha de protegir pot ser en si mateixa una amenaça o un risc? Quins principis rectors? Quines línies d’acció? Amb aquestes preguntes, en David Minoves, secretari de la sectorial de Cooperació, Pau i Solidaritat i ex-director de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), va incitar al debat.
Quins són els riscos i amenaces?
El primer en parlar va ser Rafael Grasa, president de l’Institut Català Internacional per la Pau. El primer que va esgrimir és que no hi ha presses en abordar la qüestió i que cal fer-ho serenament. Pel que fa al procés de transició nacional, assenyala que tot fa preveure que anem a un escenari de confrontació encaminat cap a la declaració unilateral d’independència i la pugna pel reconeixement internacional, que es pot allargar 5 o 6 anys, i que comprendrà la negociació de tractats, ja que els tractats signats per l’estat espanyol no tenen perquè ser d’aplicació immediata a la República Catalana. Com qualsevol estat, tindrem tres polítiques públiques irrenunciables i interrelacionades encara que separades: seguretat, defensa i pau. Aquestes polítiques ens vindran condicionades pel context europeu però en el que no hi haurà l’obligació de tenir un exèrcit propi. Actualment vivim en la societat del risc, una relació de possibilitats i probabilitats en que és impossible protegir-se de tot. Davant d’això, cal definir estratègies davant els riscos, les amenaces i els perills. En l’estratègia militar es treballa en l’escenari Worst Case (el pitjor dels escenaris possibles) però nosaltres no tenim perque fer-ho així. En la seguretat europea els riscos són molt elevats, hi ha factors unidimensionals que determinen riscos i amenaces en molts àmbits tenint en compte que el primer són les persones: perill nuclear, terrorisme internacional, desestabilització externa dels estats, espai cibernètic, crim organitzat, vulnerabilitat energètica, d’infrastructures públiques... En canvi, no hi ha a Europa amenaces territorials creïbles, si ara s’haguessin de constituir exèrcits per defensar la integritat territorial serien limitadíssims, serien molt reduïts, sense conscripció i molt mòbils. En tot cas, hi ha vulnerabilitat de control de fronteres, de seguretat externa i una creixent vulnerabilitat tecnològica i cibernètica.
El següent en tractar la qüestió va ser en Pere Ortega, del Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs. Va començar, fent referència al procés de transició nacional, que el poder no s’ha de delegar sinó que s’ha d’exercir, en al·lusions a la declaració unilateral d’independència, tanmateix només és una declaració formal. Cal tenir present que Catalunya, en el millor dels casos, serà independent a través del diàleg i el reconeixement mutu. Entrant en la qüestió, va diferenciar entre seguretat i defensa. Un estat català s'ha de preocupar de la defensa però no cal necessàriament que tingui un exèrcit o bé el pot compartir amb els estats veïns. Quins són els riscos i amenaces actualment de l'estat espanyol? Cap d'ells no necessita d'una defensa armada, l'únic escenari que fa necessari un exèrcit és per la desestabilització externa dels estats, les forces armades només s'utilitzen per participar en missions internacionals. Així doncs, cap dels escenaris previsibles fan necessaris un exèrcit de defensa. L’Estratègia s’ha de centrar en el diàleg i el compromís mutu amb l’estat espanyol.
El tercer en parlar va ser en Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau. Tal i com ja havien dit els que el van precedir, en matèria de seguretat primer cal avaluar riscos i amenaces i després veure que és necessari. Des d’aquesta perspectiva proposa anar més enllà, no cal seguir les inèrcies del que s’ha fet, cal imaginació per fer les coses diferents. Tot depèn de la concepció de seguretat que es tingui, la percepció de riscos i amenaces depèn de la perspectiva de seguretat que es tingui. En l’actualitat, en els models de seguretat s’ha anat situant posar les persones en primer lloc. Fent una anàlisi ràpida, quines són les primeres causes de mort no desitjades? A Catalunya és el model de vida no saludable, accidents de trànsit, la mort de dones per violència masclista... Ara a més, en el procés de crisi, la marginació està afectant a la seguretat personal a causa dels suïcidis. En un altre sentit, les infraestructures energètiques com la nuclear i magatzems de gas són un perill real, a part de desastres naturals, com ara els incendis. Una altra vessant és la criminalitat, ja que a Catalunya hi ha hagut una certa infiltració de grups criminals del crim organitzat. I pel que fa a la seguretat territorial, avui hi ha una crisi en l’àmbit militar per l’amenaça terrorista, ja que la resposta militar no és un instrument adequat i eficaç. Per acabar, la hipòtesi que Catalunya sigui envaïda militarment la considera altament improbable i fora de tota lògica en el marc europeu.
Podeu llegir la crònica completa de la jornada de treball en aquest enllaç:
http://www.esquerra.cat/documents/cronica_2013-10-19_pau-i-seguretat_def.pdf
Francesc Sànchez
Tècnic de polítiques sectorials