Incentivar l’ús social de l’habitatge mitjançant la intervenció administrativa i la fiscalitat
En plena bombolla i davant la paradoxa de que com més es construïa més gent es trobava exclosa del dret a l’habitatge, ERC va participar activament en l’exigència política de que l’habitatge no només tingués la consideració de bé d’inversió sinó que calia garantir el seu valor d’ús, es a dir la seva ocupació. No tenia sentit seguir construint amb 453.000 habitatges desocupats, un 13% dels parc total segons el cens del 2001, tot i que a la pràctica estudis més acurats com el Llibre Blanc de l’habitatge a BCN coordinat per l’Anton Costes xifraven aquest estoc entre un 4 i un 5%.
La llei del dret a l’habitatge del 2007 pactada per ERC amb els socis d’ ICV i el PSC definia com a incompliment de la funció social de la propietat la desocupació permanent i injustificada per més de dos anys i taxava uns supòsits en que es presumia que l’habitatge estava desocupat, que admetien prova en contra. La conseqüència prevista era doble: d’una banda habilitar un mecanisme d’intervenció administrativa avalat pel Consell Consultiu de la Generalitat al seu Dictamen 282 per ser de tall europeu, consistent en permetre, en determinades circumstàncies, l’expropiació de l’ús de manera temporal per un període de 5 anys per posar en valor d’ús l’habitatge desocupat. L’altre, l’impuls davant l’Estat previst a la DA 4ª de la Llei del desenvolupament reglamentari de la Llei d’Hisendes Locals per facultar l’establiment de recàrrecs a l’IBI.
CiU per pura rèmora ideològica, incomprensible en aquest cas, tot i els exemples comparats europeus, mitjançant la Llei Omnibus 9/2001 va derogar la possibilitat d’instar l’expropiació temporal del dret d’ús, mesura que reforçava els mecanismes fiscals previstos, sobretot davant el fenomen del nou parc vacant, aquesta vegada provinent dels estocs provocats per la bombolla immobiliària. Catalunya es troba amb uns importants estocs reconeguts de manera oficial per la Generalitat en un cens fet públic el febrer d’enguany xifrats en 79.400 habitatges sense mecanismes jurídics d’intervenció.
La recent pressió del Decret Llei andalús d’expropiar els habitatges desocupats ha fet que la Generalitat hagi avançat una mesura que forma part de l’Acord de Governabilitat, com es l’establiment de mesures impositives per fer entrar al mercat de lloguer els pisos desocupats, aquesta vegada com a tribut propi de la Generalitat a l’empara de l’article 203 de l’Estatut.
En paral.lel observem mocions locals del PSC, com la presentada al ple de l’Ajuntament de Rubí el passat 25 d’abril en que ignoren que el PSOE quan es tramitava la darrera Llei del sòl l’any 2006 es va negar rotundament a possibilitar a la legislació estatal l’expropiació per desocupació, sense cap esmena ni pressió política per part dels diputats del PSC en aquest sentit, tot i les esmenes d’ERC. I qui subscriu en va ser testimoni directe.
El temps dona i treu raons i davant la lleugeresa davant aquestes qüestions que constaten la força dels interessos immobiliaris també al cor de la política catalana en forma de pals de cec i doble moral, es oportú a banda de la concreció de l’impost previst a l’Acord de Governabilitat que ERC sempre ha defensat, la recuperació de l’expropiació temporal de l’ús per forçar el lloguer dels habitatges quan sigui oportú, i la modificació de la definició del que s’entén per habitatge desocupat per tal d’encabir-hi l’estoc promotor en mans de la banca o de les pròpies empreses, en que no es va pensar quan es va fer la Llei i que no sempre tindria encaix en l’actual redacció de l’article 41 de la Llei del dret a l’habitatge.
El darrer cens oficial d’habitatges del 2011, que no modifica substancialment les dades del 2001, amb un 13% de parc desocupat fa plenament oportunes totes les iniciatives en aquest sentit.
Francesc Sutrias i Grau
President de la Sectorial de Política Territorial
La llei del dret a l’habitatge del 2007 pactada per ERC amb els socis d’ ICV i el PSC definia com a incompliment de la funció social de la propietat la desocupació permanent i injustificada per més de dos anys i taxava uns supòsits en que es presumia que l’habitatge estava desocupat, que admetien prova en contra. La conseqüència prevista era doble: d’una banda habilitar un mecanisme d’intervenció administrativa avalat pel Consell Consultiu de la Generalitat al seu Dictamen 282 per ser de tall europeu, consistent en permetre, en determinades circumstàncies, l’expropiació de l’ús de manera temporal per un període de 5 anys per posar en valor d’ús l’habitatge desocupat. L’altre, l’impuls davant l’Estat previst a la DA 4ª de la Llei del desenvolupament reglamentari de la Llei d’Hisendes Locals per facultar l’establiment de recàrrecs a l’IBI.
CiU per pura rèmora ideològica, incomprensible en aquest cas, tot i els exemples comparats europeus, mitjançant la Llei Omnibus 9/2001 va derogar la possibilitat d’instar l’expropiació temporal del dret d’ús, mesura que reforçava els mecanismes fiscals previstos, sobretot davant el fenomen del nou parc vacant, aquesta vegada provinent dels estocs provocats per la bombolla immobiliària. Catalunya es troba amb uns importants estocs reconeguts de manera oficial per la Generalitat en un cens fet públic el febrer d’enguany xifrats en 79.400 habitatges sense mecanismes jurídics d’intervenció.
La recent pressió del Decret Llei andalús d’expropiar els habitatges desocupats ha fet que la Generalitat hagi avançat una mesura que forma part de l’Acord de Governabilitat, com es l’establiment de mesures impositives per fer entrar al mercat de lloguer els pisos desocupats, aquesta vegada com a tribut propi de la Generalitat a l’empara de l’article 203 de l’Estatut.
En paral.lel observem mocions locals del PSC, com la presentada al ple de l’Ajuntament de Rubí el passat 25 d’abril en que ignoren que el PSOE quan es tramitava la darrera Llei del sòl l’any 2006 es va negar rotundament a possibilitar a la legislació estatal l’expropiació per desocupació, sense cap esmena ni pressió política per part dels diputats del PSC en aquest sentit, tot i les esmenes d’ERC. I qui subscriu en va ser testimoni directe.
El temps dona i treu raons i davant la lleugeresa davant aquestes qüestions que constaten la força dels interessos immobiliaris també al cor de la política catalana en forma de pals de cec i doble moral, es oportú a banda de la concreció de l’impost previst a l’Acord de Governabilitat que ERC sempre ha defensat, la recuperació de l’expropiació temporal de l’ús per forçar el lloguer dels habitatges quan sigui oportú, i la modificació de la definició del que s’entén per habitatge desocupat per tal d’encabir-hi l’estoc promotor en mans de la banca o de les pròpies empreses, en que no es va pensar quan es va fer la Llei i que no sempre tindria encaix en l’actual redacció de l’article 41 de la Llei del dret a l’habitatge.
El darrer cens oficial d’habitatges del 2011, que no modifica substancialment les dades del 2001, amb un 13% de parc desocupat fa plenament oportunes totes les iniciatives en aquest sentit.
Francesc Sutrias i Grau
President de la Sectorial de Política Territorial