Importància d’una futura Llei de la biodiversitat de Catalunya
En els documents signats en el pacte per la llibertat entre CiU i ERC figura la redacció d'una llei de Biodiversitat. En relació a aquesta futura Llei de la Biodiversitat de Catalunya el que cal dir és que arriba molt tard i que és especialment oportuna ara.
Perquè arriba tard? Bàsicament perquè els coneixements del camp de l’ecologia i la biologia de la conservació han estat molt rellevants les dues darreres dècades, justament quan els problemes ambientals estaven creixent. En aquests context, es va realitzar la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro l’any 1992 (Nacions Unides, 1992), un fòrum on els experts mundials van apostar per un canvi bàsic en la comprensió del nostre paper en la Biosfera i en les prioritats de la seva preservació. La gran majoria de governants del planeta es van mostrar d’acord i van signar favorablement el Conveni de la Diversitat Biològica. Aquest document proposa un canvi de paradigma: cal passar de preocupar-nos i ocupar-nos només de l’espècie vulnerable o vulnerada a tenir cura del conjunt de les espècies (sense oblidar les vulnerables, naturalment). Això és preservar la diversitat biològica i, per tant, també preservar els hàbitats que elles mateixes constitueixen i requereixen per a poder completar els seus cicles vitals. Aquest canvi d’objectiu essencial, tanmateix, implica canvis molt rellevants en el camp de la conservació, i aquests sovint no són fàcils d’implementar. Primer, perquè fer canvis tant de soca rel se’ns fa difícil als humans. Segon, perquè implica tractar el problema de la conservació d’espècies amb una nova mentalitat i enfocament, i haver de desenvolupar nous instruments i tècniques. El fet és que Catalunya, capdavantera en tema de conservació de la natura durant força anys, no ha sabut articular instruments tècnics (no tenim estratègia de conservació de la biodiversitat), ni legals o normatius (no tenim llei de la biodiversitat) per enfrontar aquests repte. Fixem-nos que la llei que ens regeix en aquesta matèria és la Llei 12/1985, d'espais naturals, feta força anys abans que l’esmentada cimera. Conseqüentment, no disposar d’una llei de la Biodiversitat és, com a mínim, un anacronisme.
Perquè es oportú que es faci ara? D’una banda, per reparar aquesta situació anacrònica i situar Catalunya on li correspondria en termes de pràctica conservacionista. D’altra banda, perquè la situació de la conservació de la natura està canviant encara molt ràpidament. La pèrdua de la biodiversitat és un dels problemes més rellevants quant a la salut ambiental del Planeta. La creixent petjada ecològica mundial va inexorablement en detriment de la biocapacitat del Planeta – i en especial d’alguns territoris. Això significa l’empobriment en espècies (en biodiversitat) però també en la capacitat ecosistèmica dels territoris. Efectivament, la simplificació dels ecosistemes és un problema latent, i una realitat en molts indrets. En part per això, en els darrers anys s’han incentivat els estudis i treballs relacionats amb la valoració del que anomenem serveis ecosistèmics. És a dir, allò que els ecosistemes aporten, de manera quasi infraestructural, al nostre benestar com a espècie i al benestar ecològic i ambiental del Planeta.
En relació als serveis ecosistèmics, encara hem de madurar conceptes, coneixements i aplicabilitat. Tanmateix, hi ha hagut iniciatives interessants i en destacaré dues. La primera, The Millennium Ecosystem Assessment (2005) – l’Avaluació dels Ecosistemes del Mil•lenni – convocada pel Secretari General de les Nacions Unides l’any 2000, amb l'objectiu d’avaluar les conseqüències del canvi en els ecosistemes en relació al benestar humà, i determinar-ne les accions necessàries per millorar la conservació i l'ús sostenible d'aquests sistemes. La segona, The Economics of Ecosystem and Biodiversity (TEEB, 2008) – l’Economia dels Ecosistemes i la Biodiversitat – que es va originar en la reunió de Ministres de Medi Ambient del G8+5 a Potsdam l’any 2007, i que aspirava a determinar la importància econòmica de la pèrdua mundial de diversitat biològica.
Precisament aquestes innovadores preocupacions i visions són les que estableixen el marc més actual i de futur immediat sobre com cal evolucionar la conservació de l’entorn d’ara en endavant, fent un nou salt de qualitat en relació als plantejaments ara existents. Fixem-nos com, per exemple, aquestes visions ens porten a repensar els espais que encara ara anomenem sòl no urbanitzable. Quina biodiversitat atresoren? Quines funcions ecosistèmiques acullen en cada cas? I, sobretot, quines activitats considerarem compatibles atenent a les diferents tipologies i situacions de cada territori?
La llei de la Biodiversitat està cridada a assentar el marc i la cobertura necessària perquè actualitzem les mancances del passat i dirigim millor la projecció de la preservació de la biodiversitat cap el futur immediat i llunyà.
Xavier Mayor Farguell, PhD. in Biology. Environmental Strategic Planning Specialist.
www.e-xmf.com
Perquè arriba tard? Bàsicament perquè els coneixements del camp de l’ecologia i la biologia de la conservació han estat molt rellevants les dues darreres dècades, justament quan els problemes ambientals estaven creixent. En aquests context, es va realitzar la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro l’any 1992 (Nacions Unides, 1992), un fòrum on els experts mundials van apostar per un canvi bàsic en la comprensió del nostre paper en la Biosfera i en les prioritats de la seva preservació. La gran majoria de governants del planeta es van mostrar d’acord i van signar favorablement el Conveni de la Diversitat Biològica. Aquest document proposa un canvi de paradigma: cal passar de preocupar-nos i ocupar-nos només de l’espècie vulnerable o vulnerada a tenir cura del conjunt de les espècies (sense oblidar les vulnerables, naturalment). Això és preservar la diversitat biològica i, per tant, també preservar els hàbitats que elles mateixes constitueixen i requereixen per a poder completar els seus cicles vitals. Aquest canvi d’objectiu essencial, tanmateix, implica canvis molt rellevants en el camp de la conservació, i aquests sovint no són fàcils d’implementar. Primer, perquè fer canvis tant de soca rel se’ns fa difícil als humans. Segon, perquè implica tractar el problema de la conservació d’espècies amb una nova mentalitat i enfocament, i haver de desenvolupar nous instruments i tècniques. El fet és que Catalunya, capdavantera en tema de conservació de la natura durant força anys, no ha sabut articular instruments tècnics (no tenim estratègia de conservació de la biodiversitat), ni legals o normatius (no tenim llei de la biodiversitat) per enfrontar aquests repte. Fixem-nos que la llei que ens regeix en aquesta matèria és la Llei 12/1985, d'espais naturals, feta força anys abans que l’esmentada cimera. Conseqüentment, no disposar d’una llei de la Biodiversitat és, com a mínim, un anacronisme.
Perquè es oportú que es faci ara? D’una banda, per reparar aquesta situació anacrònica i situar Catalunya on li correspondria en termes de pràctica conservacionista. D’altra banda, perquè la situació de la conservació de la natura està canviant encara molt ràpidament. La pèrdua de la biodiversitat és un dels problemes més rellevants quant a la salut ambiental del Planeta. La creixent petjada ecològica mundial va inexorablement en detriment de la biocapacitat del Planeta – i en especial d’alguns territoris. Això significa l’empobriment en espècies (en biodiversitat) però també en la capacitat ecosistèmica dels territoris. Efectivament, la simplificació dels ecosistemes és un problema latent, i una realitat en molts indrets. En part per això, en els darrers anys s’han incentivat els estudis i treballs relacionats amb la valoració del que anomenem serveis ecosistèmics. És a dir, allò que els ecosistemes aporten, de manera quasi infraestructural, al nostre benestar com a espècie i al benestar ecològic i ambiental del Planeta.
En relació als serveis ecosistèmics, encara hem de madurar conceptes, coneixements i aplicabilitat. Tanmateix, hi ha hagut iniciatives interessants i en destacaré dues. La primera, The Millennium Ecosystem Assessment (2005) – l’Avaluació dels Ecosistemes del Mil•lenni – convocada pel Secretari General de les Nacions Unides l’any 2000, amb l'objectiu d’avaluar les conseqüències del canvi en els ecosistemes en relació al benestar humà, i determinar-ne les accions necessàries per millorar la conservació i l'ús sostenible d'aquests sistemes. La segona, The Economics of Ecosystem and Biodiversity (TEEB, 2008) – l’Economia dels Ecosistemes i la Biodiversitat – que es va originar en la reunió de Ministres de Medi Ambient del G8+5 a Potsdam l’any 2007, i que aspirava a determinar la importància econòmica de la pèrdua mundial de diversitat biològica.
Precisament aquestes innovadores preocupacions i visions són les que estableixen el marc més actual i de futur immediat sobre com cal evolucionar la conservació de l’entorn d’ara en endavant, fent un nou salt de qualitat en relació als plantejaments ara existents. Fixem-nos com, per exemple, aquestes visions ens porten a repensar els espais que encara ara anomenem sòl no urbanitzable. Quina biodiversitat atresoren? Quines funcions ecosistèmiques acullen en cada cas? I, sobretot, quines activitats considerarem compatibles atenent a les diferents tipologies i situacions de cada territori?
La llei de la Biodiversitat està cridada a assentar el marc i la cobertura necessària perquè actualitzem les mancances del passat i dirigim millor la projecció de la preservació de la biodiversitat cap el futur immediat i llunyà.
Xavier Mayor Farguell, PhD. in Biology. Environmental Strategic Planning Specialist.
www.e-xmf.com