Medi Ambient i Energia

Què ens hi juguem, com a nació, en la qüestió energètica?

L’energia està de “moda”. Cada vegada se’n parla més i més. Només recollint alguns dels titulars de caràcter general del darrer mes, trobem noticies d’increment de preus de l’electricitat, del creixent i preocupant fenomen de la pobresa energètica a casa nostra, d’un nou rècord de producció eòlica a l’Estat espanyol, de la inseguretat jurídica de les energies renovables (nova reducció a la retribució, ...), de prospeccions i polèmiques de “shale gas” o fracking a Catalunya, de la guerra de Mali pel control de les reserves d’urani al Níger, entre d’altres notícies més específiques i pròpies del sector.

I si mirem més enllà, la realitat dels darrers anys ens porta ràpidament a identificar molts temes de debat relacionats amb el tema energètic. Per exemple l’increment del preus dels carburants (i la seva incidència en tots els sectors econòmics del país), els parcs eòlics (Empordà i Tarragona), shale gas (fem prospecció o no?) i nuclear (tancament o allargar la vida útil de més del 50% de la producció elèctrica de Catalunya a menys de 10 anys vista?), la pròpia MAT (interconnexió amb Europa), dipòsits d’emmagatzemament de gas sota el mar (antic jaciment d’Amposta enfront de les costes de Castelló) o a cavitats salines (conca potàssica del Bages), o més xarxes de transport i distribució (com Les Gavarres a Girona). Un conjunt de conflictes distribuïts pel territori que han conformat un país deficitari en energies renovables (10% davant el 30% a l’Estat de manera que tenim també un dèficit anual de quasi 800M€), altament nuclearitzat (més de l meitat de la producció elèctrica), amb àrees importants amb pèssima qualitat de subministrament (Girona), i amb una mínima resilència davant d’un aspecte tan fonamental com és la seguretat de subministrament a curt termini de petroli i, sobretot, gas (combustibles fòssils dels quals, malauradament, en som extraordinàriament addictes, ja que representen quasi tres quartes parts de l’energia primària i final de Catalunya amb dades del 2009).

Aquest és el país que tenim i n’hem de fer una lectura de cara. No s’hi val mirar cap a una altra banda perquè ens hi juguem la viabilitat Catalunya i la credibilitat de la proposta sobiranista. Però, com fer compatible la sobirania energètica (i, per tant nacional) amb el respecte al territori i al medi ambient en un horitzó a curt termini de, posem, 10 anys? Hem d’afrontar el debat des de la responsabilitat generacional dels qui ens toca canviar de recurs energètic, mantenint en marxa el país amb la màxima qualitat possible. Es fa necessari debatre i posicionar-nos sobre aspectes immediats com, per exemple, si cal maximitzar la penetració d’energia eòlica (un recurs local d’alt potencial) i la MAT (per estar interconnectats a Europa). I amb aquesta decisió poder esdevenir una mica més independents; d’altra banda deixar de pagar part de les factures milionàries a certes dictadures que disposen del petroli i gas i, amb l’estalvi, afavorir polítiques socials i evitar la pobresa energètica, i; minimitzar les emissions de CO2. Cal, per tant, una visió estratègia a llarg termini i, sobretot, una tàctica a curt per gestionar els problemes del dia a dia en els propers anys de transició.

Però per fer aquest debat, un dels problemes principals que afrontem és, sens dubte, que el coneixement de la població en general, però també d’aquells sectors més implicats en la vida social i política del país, sobre la qüestió energètica és escàs. Sospitosament escàs per la importància que representa tan a nivell personal, com de nacional. Aquest analfabetisme no ajuda a exigir els nostres drets com a consumidors i ciutadans, però tampoc a poder tenir un posicionament rigorós a l’hora de proposar alternatives de país. Davant de cada “conflicte” intervenim (com a individus i col•lectiu) de manera inconnexa amb el conjunt de la qüestió i, en perdre la visió global, fàcilment es prioritzen les emocions i el discurs fàcil. Sembla que tot s’hi valgui, que sigui qüestió d’opinions i gustos... “jo voldria 100% renovable”. D’acord, però, què significa això en termes de territori i impacte ambiental?

L’energia precedeix el model de país què volem. Per això, entendre la importància cabdal de resoldre la qüestió energètica és el primer pas per entendre la necessitat imperiosa que cal un acord nacional a curt (fins 2020), mig (2050) i llarg termini (>2050). I en aquest procés cal la participació tan del coneixement científic, com del conjunt de la societat. Tenim una bona base de científics i tècnics a Catalunya que tenen la tasca de fixar els límits del què és possible i del què no (no oblidem que estem parlant d’energia, una disciplina sotmesa a les lleis de la física), a més de mostrar-ne les conseqüències (positives i negatives, a nivell econòmic, ambiental i de país) tan objectivament com sigui possible. I tenim també, sortosament, una societat civil cada vegada més implicada en el devanir del nostre poble, que s’ha d’implicar en decidir (també aquí hem d’apel•lar al ”dret a decidir”), dins del rang del possible i amb el màxim d’informació, on fixar prioritats i acceptar conscientment les contrapartides de la decisió (per exemple, cert impacte ambiental o econòmic). Sense aquest procés dialèctic que sigui capaç d’establir les bases i l’acord del què fer d’ara fins al 2020 i que apunti més enllà, socialment innovador per ell mateix, i que fixi unes regles i metodologia clares i també acceptades, s’accentuaran els conflictes interns que abocaran a la paràlisi del país, a la feblesa davant un hipotètic procés de negociació de sobirania amb l’Estat espanyol i Europa, i a la pèrdua d’una oportunitat que, com a societat, no ens podem permetre en un moment de canvi energètic a nivell global (Estats Units, Alemanya, Dinamarca, ...). Si no “decidim nosaltres”, no ens preocupem, que “hi haurà qui decidirà per nosaltres”. El “divideix i guanyaràs” facilitarà que s’acabi imposant, de manera autoritària i gens democràtica, solucions energètiques que responguin només a certs grups d’interès.

En la qüestió energètica, el 80% i escaig de dependència de recurs fòssil fa que tot Catalunya estigui a la mateixa banda: el de la dependència social i econòmica als combustibles fòssils. I per tant tenim molts interessos en comú que cal fer aflorar i posar-los en valor per forjar un Pacte Nacional de l’energia que doni el marc de les actuacions a 10 anys vista.

Si no decidim el model energètic que volem pels propers anys, acceptant-ne els pros i contres de la solució, no decidirem mai el país que volem.

Pep Salas