Sobre els Focs de l'estiu
Que els focs s’apaguen abans no comencin és una veritat irrefutable. El fet però, també irrefutable, és que quan comencen, s’han d’apagar igual, només que costa molt més i es posen en perill persones, béns i el patrimoni natural.
Posem com a exemple el foc forestal de la Serra de Mariola al País Valencià: Més enllà de les crítiques, probablement fonamentades, sobre recursos, pressupost i gestió del incident , hauríem de constatar la dificultat de coordinar res de manera perfecta en situacions extremes amb un front de foc de 30 kms , amb una orografia impossible, sense pistes ni accessos , amb vents eixuts de 50 0 60 km/h , 40 º de temperatura i humitats del 15%.
L’escenari és, pels que n’hem vist ja uns quants, de campi qui pugui. Fins que el foc no s’encercla i es delimita i deixa d’avançar, qualsevol organització és molt difícil de dur a terme , màxim quan els mitjans són limitats o l’extensió del foc és molt gran o hi ha incendis simultanis ( com en el cas dels focs de l’Empordà) . Les prioritats dels equips de intervenció són, per aquest ordre: protegir vides humanes, protegir els béns i, finalment, protegir el medi natural.
Per tant, la intrusió humana en el medi mitjançant infraestructures i presència , no només és la causa de la gran majoria d’incendis forestals, sinó que – tècnicament parlant- suposa un entrebanc considerable a l’hora de configurar l’escenari d’extinció.
D’aquí deriva l’altra gran qüestió : La millora urgent de la gestió forestal.
Les ponentades, les altes temperatures, seguiran existint, ho mani o no el govern. La manca de mitjans i la descoordinació són problemes molt greus, però es poden solucionar , fins i tot sobre la marxa.
Ara bé. La gestió del bosc i, per extensió del territori, la regulació de les activitats , la seva ordenació i la prevenció de les catàstrofes naturals inherents,demana prendre decisions valentes , algunes de molt cares, i la situació del país exigeix que aquesta sigui una prioritat del país, abans no arribi el Gran Incendi que, afortunadament, encara no hem tingut.
Posem com a exemple el foc forestal de la Serra de Mariola al País Valencià: Més enllà de les crítiques, probablement fonamentades, sobre recursos, pressupost i gestió del incident , hauríem de constatar la dificultat de coordinar res de manera perfecta en situacions extremes amb un front de foc de 30 kms , amb una orografia impossible, sense pistes ni accessos , amb vents eixuts de 50 0 60 km/h , 40 º de temperatura i humitats del 15%.
L’escenari és, pels que n’hem vist ja uns quants, de campi qui pugui. Fins que el foc no s’encercla i es delimita i deixa d’avançar, qualsevol organització és molt difícil de dur a terme , màxim quan els mitjans són limitats o l’extensió del foc és molt gran o hi ha incendis simultanis ( com en el cas dels focs de l’Empordà) . Les prioritats dels equips de intervenció són, per aquest ordre: protegir vides humanes, protegir els béns i, finalment, protegir el medi natural.
Per tant, la intrusió humana en el medi mitjançant infraestructures i presència , no només és la causa de la gran majoria d’incendis forestals, sinó que – tècnicament parlant- suposa un entrebanc considerable a l’hora de configurar l’escenari d’extinció.
D’aquí deriva l’altra gran qüestió : La millora urgent de la gestió forestal.
Les ponentades, les altes temperatures, seguiran existint, ho mani o no el govern. La manca de mitjans i la descoordinació són problemes molt greus, però es poden solucionar , fins i tot sobre la marxa.
Ara bé. La gestió del bosc i, per extensió del territori, la regulació de les activitats , la seva ordenació i la prevenció de les catàstrofes naturals inherents,demana prendre decisions valentes , algunes de molt cares, i la situació del país exigeix que aquesta sigui una prioritat del país, abans no arribi el Gran Incendi que, afortunadament, encara no hem tingut.