... i més aviat del què sembla, la modificació de la llei del Sòl
El desastre econòmic espanyol (fer pisos enlloc de fàbriques) ha tingut dos pilars: La Llei del sòl del PP de 1998 i l’irresponsable control de la liquiditat inherent a formar part de l’euro transformada en bombolla creditícia. Aquests són els pilars. La base: la relació malaltissa del comportament econòmic espanyol, familiar i empresarial amb el sector immobiliari, allunyat del comportament comú als motors d’Europa. Valgui per totes la referència a les dades de l'observatori europeu “Corine Land Cover” i del CSIC per veure la magnitud de la irresponsabilitat urbanística.
El resum de l’ urbanisme espanyol de 1998 al 2007 és que tot el sòl no especialment protegit era urbanitzable. En cercles acadèmics es recorda que la seva base ideològica era un informe del “Tribunal de Defensa de la Competència” de 1994 impulsat per Miquel Àngel Fernández Ordoñez (si, si el governador del Banc d’Espanya de la bombolla).
Malgrat la fallida del model urbanístic de l'Estat (també als Països Catalans en la derivada de fer del totxo el motor de referència), res fa pensar que no hi tornaríem si tinguéssim l’oportunitat. “Eurovegas” per exemple, o la concepció d’algunes esmenes en urbanisme i habitatge de la Llei Òmnibus catalana.
Circula pels ministeris un avantprojecte de reforma. Només tindria sentit modificar la Llei del Sòl de 2007 per aprofundir en un canvi de paradigma de com ens relacionem amb el territori com a bé escàs, substrat de totes les nostres activitats, relació que ha de ser òbviament més respectuosa (medi ambient urbà i rural), que no porti l’economia al colapse, i respectant òbviament les competències catalanes en urbanisme. Modificar la normativa de valoracions, o recentralitzar, “reconstruint jurídicament” un nucli bàsic de competència estatal en urbanisme al fil conductor dels vots particulars de la STC 61/1997, més enllà de l’actual regulació, com sembla que passarà, és inacceptable políticament i fora de la realitat després de la bombolla.
L’aperitiu del que pot venir: l’anunci de l’amnistia en les edificacions il·legals, moltes d’elles, afectades per la Llei de costes.
Francesc Sutrias
President de la comissió sectorial de Política Territorial
territori@esquerra.org
El resum de l’ urbanisme espanyol de 1998 al 2007 és que tot el sòl no especialment protegit era urbanitzable. En cercles acadèmics es recorda que la seva base ideològica era un informe del “Tribunal de Defensa de la Competència” de 1994 impulsat per Miquel Àngel Fernández Ordoñez (si, si el governador del Banc d’Espanya de la bombolla).
Malgrat la fallida del model urbanístic de l'Estat (també als Països Catalans en la derivada de fer del totxo el motor de referència), res fa pensar que no hi tornaríem si tinguéssim l’oportunitat. “Eurovegas” per exemple, o la concepció d’algunes esmenes en urbanisme i habitatge de la Llei Òmnibus catalana.
Circula pels ministeris un avantprojecte de reforma. Només tindria sentit modificar la Llei del Sòl de 2007 per aprofundir en un canvi de paradigma de com ens relacionem amb el territori com a bé escàs, substrat de totes les nostres activitats, relació que ha de ser òbviament més respectuosa (medi ambient urbà i rural), que no porti l’economia al colapse, i respectant òbviament les competències catalanes en urbanisme. Modificar la normativa de valoracions, o recentralitzar, “reconstruint jurídicament” un nucli bàsic de competència estatal en urbanisme al fil conductor dels vots particulars de la STC 61/1997, més enllà de l’actual regulació, com sembla que passarà, és inacceptable políticament i fora de la realitat després de la bombolla.
L’aperitiu del que pot venir: l’anunci de l’amnistia en les edificacions il·legals, moltes d’elles, afectades per la Llei de costes.
Francesc Sutrias
President de la comissió sectorial de Política Territorial
territori@esquerra.org